Sense internet i amb el telèfon fixe familiar com l’única forma de comunicar-te amb els teus amics, sense privacitat i baix vigilància dels teus pares. Com buscaves una tenda o un lloc en concret als anys 90? Amb les pàgines grogues «el Google» del moment. A algunes d’aquestes situacions, quotidianes d’aquella època, hi hauran d’enfrontar-se els protagonistes de ‘La colla del temps’, (ed. Grupo Sar Alejandria), la primera novel·la de Pau Gimeno, mestre de primària i veí de Benigànim, València.
Uns joves amics de l’època actual viatgen en el temps per accident i apareixen en els anys noranta a
un poble fictici de la província de València. Allí, hauran de complir una missió. Però per a exercir-la, hauran de desembolicar-se en un món totalment analògic. Una aventura on els protagonistes hauran de superar una sèrie de proves sense poder fer ús de les eines tecnològiques a les quals estan acostumats, ja que no hi havia internet, ni telèfons mòbils, ni Google.
«La colla del temps és narrativa juvenil però jo el que busque és incentivar la lectura en família, per això també tracte de fer-ho atractiu per als adults. De fet, em costa que la gent adulta que s’ho ha llegit s’ho ha passat molt bé», explica l’autor.
VALÈNCIA DIARI: Avança’ns alguna cosa de la història de ‘La Colla del Temps’, de què tracta?
Pau Gimeno: És un viatge en el temps. Una història de quatre joves, 2 xics i 2 xiques, que es veuen involucrats en una missió als anys noranta -en aquella època encara no hi havia internet- una cosa al que estan acostumats els joves d’ara. Els adolescents es troben uns comandaments i coneixen a un quart personatge que és el que els farà de guia en aquesta aventura plena de proves i de pistes.
VD: Encara que indiques que és narrativa juvenil el llibre està dirigit també als que foren xiquets o adolescents als anys noranta.
PG: És narrativa juvenil, per a llegir a partir de deu anys, però jo el que busque és incentivar la lectura en família, per això tracte de fer-ho atractiu també per a l’adult. De fet, em costa que la gent adulta que s’ho ha llegit s’ho ha passat molt bé, perquè el llibre els recorda tota la infància, les experiències que han tingut i tot el que han passat. El que vull és que siga un llibre que es puga llegir en família i que s’allargue eixe diàleg entre grans i menuts mitjançant la novel·la.
VD: Una característica de la novel·la és que té una part molt especial, l’anecdotari, què és?
PG: La novel·la està estructurada en dues parts. La primera, on es desenvolupa la història, en un poble fictici de València i una segona anomenada anecdotari. Es tracta d’un glossari d’anècdotes en un to despreocupat que inclou anècdotes sobre saber els números de telèfon de memòria, parlar davant dels pares, les pàgines grogues que era el nostre Google d’abans.
VD: D’on ix la idea d’escriure aquesta història?
PG: Naix de la nostàlgia de recordar la infància, però també, de la motivació que puga llegir-se a les escoles i als instituts als primers cursos, dona molt de joc a què coneguen la vida de la història recent i dona peu a què es puguen fer tertúlies literàries amb els mestres. D’altra banda, al llibre també em permet el xicotet luxe d’alguna subtil crítica social, dels joves d’abans i d’ara. Intente que es faça valdre tot el que abans féiem bé i ara u fem un poc regular. En els noranta, els xiquets podien eixir més al carrer, amb la bicicleta, a jugar… Ara tot és més en casa amb les noves tecnologies. La idea és que els adolescents coneguen aquella època amb la novel·la.
VD: És la teua primera publicació, explica’ns com has viscut tot aquest procés, expectatives i nous reptes?
PG: M’encantaria que La Colla del Temps es colara en les cases de la gent i que es llegira en família, que és la idea principal de per què he escrit aquest llibre. De moment, perspectives bones. Està esgotada la primera impressió i en passar Pasqua estarà a tots els punts de venda habitual i també a Amazon. A banda, estaré a la Fira del llibre el dia 4 de maig a les 16.00 h a l’estand 56.
Soc un escriptor novell, escrivia per a mi, però no intentava publicar-lo en cap lloc o presentar-me a algun concurs literari. Però en aquest cas, la idea ja anava rondant-me i finalment vaig decidir començar el procés, construir els personatges, crear l’ambientació i els conflictes que hi podria haver i una vegada en tot això ja pots començar a escriure. Em va costar escriure la novel·la poc més d’un any, i com la tenia acabada vaig dir per què no?, i la vaig enviar a l’editorial. Per a la meua sorpresa a l’editorial Grupo Sar Alejandria, de Castelló li va agradar molt la història. Em digueren que era una història molt innovadora el fet de fer un llibre per a públic juvenil ambientat en els noranta i també els va cridar l’atenció l’estructura del llibre amb el glossari Anecdotari.
Però la veritat és que al meu entorn pràcticament ningú sabia res fins que vaig signar amb l’editorial, no ho vaig dir a ningú. Com no tenia res publicat era un poc… fins que no ho tinga tot clar i firmat…no siga cosa que… Una vegada signat ja ho vaig fer públic i ja ho vaig dir a la família, als amics que estan molt pagats i molt contents.
