La connexió directa entre el sistema digestiu i el cervell està canviant la manera d’entendre les malalties inflamatòries cròniques
La connexió directa entre aparell digestiu i cervell, coneguda com a eix intestí-cervell, està canviant la manera d’entendre i tractar les malalties inflamatòries cròniques. Este vincle explica que al voltant d’un 25% dels pacients amb patologia crònica patisquen també algun trastorn mental, una proporció que s’eleva fins al 50% en el cas dels qui patixen malaltia inflamatòria intestinal. Davant esta realitat, els especialistes assenyalen que un abordatge integral que incorpore la salut mental al pla assistencial millora no sols l’adhesió als tractaments, sinó també l’efectivitat d’estos.
En un fòrum centrat en els nous reptes del sistema sanitari en matèria de salut mental, malalties cròniques i teràpies avançades, la doctora Mª Pilar Ens, cap del servici de Medicina Digestiva de l’Hospital La Fe de València i investigadora principal del grup de Malaltia Inflamatòria Intestinal, va explicar que l’ansietat, la depressió i l’estrés són símptomes molt freqüents que condicionen el dia a dia d’estos malalts. Estos problemes emocionals no són un afegit menor, sinó una part clau de la malaltia, perquè influïxen directament en com el pacient percep el seu estat, en la seua capacitat per a seguir les indicacions mèdiques i en la seua qualitat de vida global.
Ansietat i depressió en la mitat dels pacients
Ens va detallar que els pacients amb malaltia inflamatòria intestinal presenten símptomes d’ansietat i depressió fins a un 50% dels casos durant els brots, quan la inflamació està activa, i al voltant d’un 30% fins i tot en fases d’inactivitat clínica. Segons va explicar, estos trastorns emocionals poden mantindre’s encara que les proves analítiques indiquen que la malaltia està controlada, la qual cosa porta a situacions en les quals, malgrat que els resultats mèdics són correctes, els afectats segueixen sense trobar-se bé. Entre els símptomes més habituals va destacar la fatiga persistent, l’ansietat i la depressió, que s’entrellacen amb les molèsties digestives i agreugen la sensació de malestar general.
La malaltia inflamatòria intestinal, que engloba patologies com la malaltia de Crohn i la colitis ulcerosa, afecta aproximadament a una de cada cent persones, moltes d’elles jóvens i fins i tot xiquets. Estos diagnòstics en edats primerenques impliquen conviure durant anys amb una malaltia crònica, revisions periòdiques, tractaments complexos i la incertesa davant possibles brots, la qual cosa incrementa l’impacte emocional. Esta combinació de factors físics i psicològics fa que l’eix intestí-cervell tinga una influència decisiva en l’evolució dels casos.
Els especialistes subratllen que la relació entre intestí i cervell és bidireccional. D’una banda, resulta lògic que una persona amb una malaltia crònica se senta atabalada o ansiosa davant la seua situació, els símptomes recurrents o les limitacions en la seua vida laboral i social. Però, a més, la pròpia inflamació intestinal torna més permeables els teixits de l’intestí i facilita que determinades substàncies passen al torrent sanguini i aconseguisquen el cervell. Eixe procés pot afavorir la inflamació cerebral o reduir la producció d’hormones clau com la serotonina, estretament vinculada als estats depressius. Quan apareix la depressió, el tractament contra la inflamació intestinal es torna menys eficaç, amb el que s’entra en un cercle viciós en el qual empitjoren tant la salut física com la mental.
La doctora Ens va remarcar que l’eix intestí-cervell influïx de manera directa en la percepció de la malaltia i en la qualitat de vida, especialment en persones jóvens que han de projectar el seu futur amb la càrrega d’una patologia crònica. Moltes d’elles desenrotllen por anticipatòria davant situacions quotidianes com viatjar, treballar, estudiar o mantindre una vida social activa. El temor a un brot, a no trobar un bany a temps o a no poder complir amb les seues responsabilitats pot portar-los a evitar plans i aïllar-se, la qual cosa augmenta el risc de trastorns emocionals més greus si no es detecten i tracten a temps.
Davant este panorama, l’especialista va subratllar que en la consulta ja no es tracta només un intestí inflamat, sinó a una persona en el seu conjunt, amb les seues pors, responsabilitats i projectes. Per això va reclamar un enfocament holístic que atenga tant la inflamació intestinal com el benestar psicològic i social del pacient, integrant l’avaluació de l’estat emocional en la pràctica clínica habitual i fomentant la coordinació entre digestiu, psiquiatria, psicologia i altres professionals implicats.
Una resposta psiquiàtrica millora la qualitat de vida
En esta mateixa línia es va pronunciar Eduardo Aguilar, psiquiatra de l’Hospital Clínic, investigador en CIBERSAM i INCLIVA i professor a la Universitat de València, qui va considerar la malaltia inflamatòria crònica com un exemple molt clar d’interacció entre patologia física i trastorns psiquiàtrics. Al seu juí, el decisiu en estos casos és la resposta que es dona al component mental, perquè d’ella dependran el pronòstic, la qualitat de vida i el grau d’adherència al tractament. Quan no s’aborda de forma adequada l’impacte psicològic, augmenta la probabilitat que el pacient abandone medicacions, falte a les revisions o no seguisca les recomanacions d’estil de vida.
Aguilar va defendre la necessitat d’apostar per models psicosocials per a abordar la malaltia mental associada a la cronicitat, reforçar el cribratge de trastorns emocionals en esta mena de pacients i impulsar la interdisciplinarietat. També va insistir a cuidar als cuidadors, ja que la càrrega emocional i pràctica que assumixen familiars i persones de l’entorn repercutix de manera directa en el benestar dels qui estan malalts. Quan l’entorn està desbordat o manca de suport, es ressent la xarxa de cures que sosté al pacient.
Per part seua, Joaquín Borrás, cap de la Secció de Farmàcia de l’Hospital de Sagunt, va posar en valor la implicació creixent dels servicis de farmàcia en els equips multidisciplinaris que atenen pacients crònics. Segons va destacar, una aproximació farmacològica global i coordinada aporta major seguretat, afavorix l’adherència i permet adaptar l’ús dels medicaments als criteris de valor que importen al pacient, com la comoditat de les pautes, la reducció d’efectes secundaris o l’impacte en la seua vida diària.
Borrás va advocar per reconéixer el paper estratègic de la farmàcia hospitalària, que no sols s’encarrega d’una dispensació més precisa i personalitzada dels tractaments, sinó que actua com a barrera de seguretat i com validador de les prescripcions. Este filtre addicional facilita detectar possibles interaccions, duplicitats o errors, i contribuïx a optimitzar els recursos disponibles. En el cas de l’Hospital de Sagunt, esta forma de treball permet fer més eficient la medicació que reben els pacients crònics, amb beneficis tant clínics com econòmics per al sistema sanitari.
