María tenia 68 anys quan la setmana passada va morir sense dolor en un hospital de València, envoltada de la seua família i abans de donar els seus òrgans per a ajudar a altres persones malaltes. Culminava així un complex procés per a morir per eutanàsia, el recurs sanitari i legal al qual es va aferrar per a deixar de sofrir.
Mort dolça
Una mort dolça o com els grecs definien la manera de morir dignament sense dolor. Gràcies a l’Agència EFE podem conéixer com han estat les últimes setmanes de vida de María.
Va voler suïcidar-se abans
Una història que sens dubte ens posa els pèls de punta, però, que faríem nosaltres en la situació de María?, una dona que es va negar a ser dependent total de la seua família i les seues cuidadores, que es va intentar suïcidar abans que se li reconegués el dret a l’eutanàsia i que amb el seu testimoniatge va voler «ajudar a altres persones» que es troben en la seua situació.
Els primers avisos
María havia sofert diverses caigudes i algun problema en la parla quan va ser a l’hospital Clínic de València a la fi de 2020; al principi els metges no li van donar major importància, ja que als seus 67 anys, i després del període d’inactivitat a causa de la quarantena per la pandèmia, van estimar raonable que pogués haver perdut massa muscular.
Els símptomes van ser a pitjor
Però els símptomes es van agreujar: en pocs mesos, María va necessitar una cadira de rodes per a moure’s i va tenir seriosos problemes en la parla.
«A poc a poc vaig perdent el control de tot, de parlar, d’escriure, de les cames, tot. Supose que arribarà un moment en el qual no podré parlar, ni escriure res i seré dependent total«, comentava María a la seua casa del barri valencià de la Malva-rosa.
María era molt feliç amb el seu marit amb una història darrere molt feliç
Ara vivia a la Malva-rosa a València amb el seu marit des de feia 49 anys -es van conéixer a Holanda, on María treballava com a tècnic de laboratori en un port-, i amb les seues dos cuidadores que l’ajudaven en el dia a dia.
«Només em servisc per a menjar, per a tota la resta necessite ajuda. Ara ja no puc anar sola al bany, ja no puc fer el menjar, res. Només menjar, de moment. D’altra banda, necessite ajuda per a tot«, es lamentava María.
Un diagnòstic va ser el que ho va canviar tot
Al setembre de 2021, després d’un any de proves i un tractament infructuós contra el párkinson, li van diagnosticar una atròfia multisistèmica, una malaltia neurodegenerativa sense cura.
Este mateix dia, al costat de la seua filla Noelia i sense abandonar la consulta, María va sol·licitar l’ajuda per dependència i l’eutanàsia.
«Jo li vaig preguntar (al metge): Puc demanar l’eutanàsia?», recordava María. Ella coneixia esta realitat de la seua època a Holanda, un país on este dret «era el més normal del món«, indica José, el seu marit, qui comparteix la decisió presa per la seua esposa: «Si estigués en la seua situació la demanaria sens dubte», assegura.
Noelia explica que el metge els va dir que «això no era tan fàcil» i que «l’eutanàsia activa no estava regulada a Espanya». «Jo li vaig dir que ja s’havia aprovat la llei i que deixés per escrit que la meua mare sol·licitava l’eutanàsia».
Al cap d’un mes la seua mare va intentar suïcidar-se. «Vaig pensar que era més ràpid així. Acabe ara que puc escriure una mica, valer-me per mi mateixa un poc», assenyalava María.
La desesperació
María recordava entre llàgrimes este moment. «Vaig estar esperant que la meua germana vingués de Cadiz perquè ell (el seu marit) no estigués només, perquè té deterioració cognitiva. Li vaig deixar una carta escrita a la meua filla en la qual li deia el que anava a fer». Però José la va trobar encara amb vida i va telefonar a una ambulància.
Mentre va ser a l’hospital, diversos metges que coneixien el cas es van posar en contacte amb Noelia per a ajudar-lo a complir la voluntat de la seua mare, aconsellant-li que comencés el procés formal a través d’un metge, alguna cosa que van fer a través del seu psiquiatre.
Sol·licitar l’eutanàsia
La psiquiatra de María explica a Efe que «la persona que desitja sol·licitar-ho ho demana al metge amb qui tinga un seguiment habitual d’alguna malaltia, pot ser el metge de capçalera o qualsevol altre especialista que mantinga seguiment amb la pacient; amb esta mesura s’evita la figura del metge eutanasiador, ja que és un procés molt difícil per a l’equip que assisteix a la pacient».
El final de la seua vida
«Des que s’inicia el procediment de la sol·licitud de l’ajuda per a morir fins que es fa efectiva l’eutanàsia, seguint amb els terminis que la llei marca, el procés oscil·la entre un mes i uns 50 dies, aproximadament», segons fonts de l’hospital Clínic, on s’ha tramitat el procés.
Cada pacient pot triar si vol passar els seus últims moments de vida a casa o a l’hospital. En el cas de María, en tractar-se d’una donant d’òrgans, l’única opció passava per ingressar en una habitació situada al final del passadís, enfront d’una altra sense pacients.
La gerència de l’hospital ha tractat que María passés este moment amb els seus familiars en la intimitat més gran possible. «Era el més semblant a estar a casa», recorda Noelia, qui assegura que l’atenció rebuda pel personal sanitari «ha estat meravellosa, el van fer molt fàcil» tots els metges i infermers que han participat en el procés.
L’últim dia
L’últim dia de María envoltaven el seu llit de l’hospital els seus familiars més pròxims: el seu marit, José; els seus germans Celsa i Eliseo; el seu gendre, David; el net, Eneko, la seua neboda «Ita», la seua cunyada Pili i la seua filla, Noelia.
És esta última la que recorda a tots que la seua mare els té prohibit plorar: «Veritat, mamà, que tenim prohibit plorar davant teu? Diu que li fa la situació més difícil. A Eneko sí, ets l’únic al qual deixem plorar».
«I jo, jo també vull plorar», apunta José, aferrat a la mà de María moments abans que la seden i la traslladen a quiròfan per a subministrar-li el fàrmac que complirà la seua voluntat i procedir a la donació d’òrgans.
«El trasplantament pot ajudar a altres persones que el necessiten» va ser precisament una de les últimes frases de María, qui setmanes abans, en ser preguntada què suposava per a ella complir la seua voluntat, havia respost: «Un alliberament».
Fa uns dies María va complir el seu desig. «Ens van dir que la meua mare ha salvat la vida a quatre persones«, compte orgullós Noelia.
L’eutanàsia a Espanya
La llei d’Eutanàsia es va aprovar en el Congrés dels Diputats el 18 de març de 2021 amb 202 vots a favor, 142 en contra i dos abstencions, amb la finalitat de garantir «el dret de tota persona que complesca els requisits previstos en esta Llei a sol·licitar i rebre la prestació d’ajuda per a morir», tal com ve recollit en el BOE del 25 de març.
Per a poder sol·licitar-la, el pacient ha de patir una «malaltia greu i incurable» o sofrir un «patiment greu, crònic i impossibilitant».
