El passat dia 30 de juny es va celebrar la missa funeral d’Álex Lequio, el fill d’Alessandro Lequio i Ana Obregón. La cerimònia va reunir els familiars del jove empresari, la seua nòvia, Carolina Monje, i els seus amics, que van voler donar-li l’últim adéu que mereixia i que no van poder fer-li abans a causa de l’estat d’alarma.
Sa mare va llegir una emotiva carta, que estos dies ha eixit a la llum. Però no va ser l’única, sinó que també ho van fer les seues amistats més pròximes, de les que Álex no dubtava compartir fotos en el seu perfil d’Instagram.
Les paraules dels seus amics, que van fer plorar a Ana Obregón, van ser llegides per un d’ells, en nom de tots. Ara estes emocions que van voler transmetre s’han donat a conéixer per la revista ‘Vanitatis’.
Una emotiva carta per a Álex
La carta que van escriure els amics a Álex Lequio començava d’esta forma: «Et vaig conéixer un 31 d’octubre de 2008 en Montecarmelo. I qui m’havia de dir que aquell dia coneixeria una de les persones més importants i influents de la meua vida. Quina gran persona i quin gran personatge. La nostra connexió va ser tan forta i immediata que només de pensar-ho em trenca el cor, pensant que no podré disfrutar-ne fins que ens tornem a trobar».
A partir d’eixe moment les paraules del seu amic se centraven en destacar tot el que Álex li aportava. Continuava: «Tu m’has donat els moments més divertits i irrepetibles de ma vida i també els millors amics que un pot tindre. Ens vas donar a tots esta espurna necessària per, realment, viure la vida com molt pocs saben viure-la. I hi ha molt poques benediccions com esta».
El jove continuava llegint la carta, ressaltant totes les coses bones que Álex tenia: «Tenies una personalitat i una ment privilegiada. Quan estàvem amb tu, tots els amics sentíem la llibertat de ser nosaltres mateixos. Sense vergonya, sense embuts. Això era un grup de veritat, això era una amistat de pel·lícula. I és que t’has passat el joc de la vida. Has sigut un exemple com a família, com a amic, com a estudiant, com a acadèmic i com a professional».
«Mai oblidaré les nostres grans aventures, invencions i moments. Entre elles destaquen el nostre increïble accent cubà-italià-català i ‘El cuinetes’, un concurs de cuina que batria tots els rècords d’audiència si estiguera en la televisió. I les teues historietes, els nostres viatges a Eivissa, els nostres ‘riders’ en el Hummer, les nostres converses filosòfiques i els mutus consells amorosos», seguia recordant l’amic.
Missatges a Carolina i als pares
I en la carta, els amics no van oblidar-se d’esmentar la malaltia de l’Álex: «La més gran de totes no va començar fins fa dos anys. Mai de la vida tornaré a vore algú tan valent com tu. Et vas enfrontar a un infern en vida sense cap queixa i seguies fent-nos igual de feliços que sempre. Tant de bo algun dia estiga a la teua altura».
Tampoc van oblidar-se de la nòvia del difunt, a qui mostraven tot el seu suport: «Gràcies, Carolina, per haver estat al seu costat com ho vas estar. T’estimem molt i la seua família i amics t’estarem eternament agraïts».
Per descomptat, també van voler dirigir unes paraules als seus pares: «Algú com tu només va poder eixir d’uns pares com els que tens. Alessandro, no saps l’amor i l’admiració que Álex sentia cap a tu. Res li feia més feliç que fer-te sentir orgullós i tots sabem que ho ha conseguit».
«Ana, gràcies per acollir-me innombrables nits en ta casa i aguantar totes les que ‘liàvem’, perquè érem ‘too much’. La teua hospitalitat m’ha donat la felicitat més gran i els moments més bonics. Has sigut com una mare adoptiva per a tots nosaltres i, creu-me quan et dic, que sempre estarem al teu costat. Has sigut un malbaratament d’amor cap a Álex i això li va fer ser com era. D’eixa forma que només puc donar-vos les gràcies», acabava, dirigint-se a una Ana Obregón que no podia contindre les llàgrimes.
Les paraules finals, per a Álex
Per a concloure esta emotiva carta, els seus amics van optar per dedicar-li unes paraules directament al jove: «Álex, ‘tio’, m’has canviat la vida. Em vas oferir la teua amistat i la vas defensar com només un autèntic cavaller pot fer-ho. Hui tinc nenys por a la mort perquè ella significa tornar-te a vore».
«Tenies por que t’oblidarem i creu-me que això és impossible. Cada volta que nosaltres, els teus amics, ens veiem, et veiem. Cada volta que riem, et riem. Cada volta que callem, et pensem, i cada volta que brindem, ho fem per tu».
Estes paraules emocionaven tots els presents en el funeral, però encara faltava el final, i deia: «Com va dir el teu tiet Javier quan ens vam reunir en ta casa un dia després que te n’anares, eres patrimoni de tots. Ho eres gràcies al teu exemple, la teua lluita i tot el que has conseguit en vida».
«La teua influència en nosaltres ha marcat les nostres vides i, per això, sempre ens acompanyaràs. Mai he vist tantes mostres d’afecte i Espanya plorar tant per algú. Descansa, perquè quan arribem nosaltres la cosa s’embolicarà».
