Un estudi recent dut a terme al parc natural d’El Hondo, a Elx, ha analitzat el comportament d’uns 200 cadàvers de peixos, aus i mamífers i ha atribuït el conegut paradigma de ‘gos no menja gos’ a un instint per evitar infeccions i malalties. La recerca ha mostrat que molts vertebrats carronyers preferixen consumir restes d’espècies evolutivament més llunyanes, la qual cosa reduïx la possibilitat de compartir patògens.
Les espècies amb una relació evolutiva pròxima solen compartir característiques fisiològiques i sistemes biològics. Per això, també poden compartir amb més facilitat determinats patògens. En conseqüència, el risc d’infecció és més alt quan un animal s’alimenta del cadàver d’un altre amb un alt grau de parentesc.
Científics del Centro de Investigación e Innovación Agroalimentaria y Agroambiental de la Universitat Miguel Hernández (CIAGRO-UMH), del departament d’Ecologia de la Universitat d’Alacant (UA) i de Zoologia de la Universitat de Granada (UGR) han aportat la primera evidència empírica, en una comunitat de vertebrats carronyers, que la relació evolutiva entre el consumidor i el recurs pot influir en quins cadàvers decidixen consumir.
Un estudi pioner al parc natural d’El Hondo
El treball, titulat ‘La filogenia orienta el consumo de carroña de los vertebrados carroñeros a especies distantemente emparentadas’, s’ha publicat en la revista científica ‘Ecology Letters‘. L’estudi s’ha desenvolupat entre 2020 i 2021 al parc natural d’El Hondo, a la província d’Alacant, el segon aiguamoll en extensió de la Comunitat Valenciana, caracteritzat per una elevada diversitat d’aus, mamífers i altres vertebrats.
Una de les autores, la biòloga del CIAGRO-UMH Tatiana Pessano-Serrat, ha explicat que en este espai es van col·locar 174 cadàvers de 35 espècies de peixos, aus i mamífers, repartits en diferents punts del parc. Per a controlar qui els consumia, l’equip ha utilitzat càmeres trampa que s’activaven amb el moviment.
Les imatges registrades han identificat 24 espècies de vertebrats carronyers, principalment aus i mamífers, a més d’un rèptil. Segons l’estudi, estes espècies han tendit a consumir cadàvers d’animals evolutivament més allunyats del que es podria esperar per atzar. En concret, la mitat de les espècies analitzades, dotze, han preferit carronya d’espècies més distants; set han escollit restes de parents més pròxims i cinc no han mostrat una preferència clara.
Encara que no totes les espècies responen de la mateixa manera, els investigadors han detectat una tendència general. Esta tendència suggerix que la distància evolutiva és un factor rellevant en la selecció de la carronya.
Segons Pessano-Serrat, que ha treballat junt amb Roberto C. Rodríguez-Caro i Adrian Orihuela-Torres, de la UA, i Daniel Redondo-Gómez, de la UGR, ‘una possible explicació és que els carronyers hagen pogut desenvolupar mecanismes de comportament que els permeten reduir la seua exposició a patògens evitant cadàvers d’espècies massa pròximes’. Per a la investigadora, este patró encaixa amb la idea que l’evitació és una primera línia de defensa davant de les malalties.
Carronyers i història evolutiva
Els resultats amplien la visió sobre els processos que determinen el carronyeig. A més, mostren que ‘l’elecció d’un cadàver no pareix dependre únicament de factors com la disponibilitat, la grandària o el tipus, sinó també de la història evolutiva de les espècies implicades’.
Pessano-Serrat ha recordat que la carronya és un recurs molt nutritiu, però que també pot suposar un risc per als animals que la consumixen. Les restes poden contindre microorganismes capaços de causar malalties, especialment entre individus amb una relació filogenètica molt pròxima.
Estudis previs ja havien observat que alguns carnívors eviten consumir carronya de la seua pròpia espècie o d’altres molt pròximes. Esta conducta es vincula amb una estratègia per reduir el risc de paràsits i es relaciona amb el concepte de ‘paisatge de l’asco’. Este terme fa referència a la manera com els animals poden modificar el seu comportament per evitar recursos, llocs o senyals associats amb un risc més alt d’infecció.
Entre les conclusions, els investigadors assenyalen que este tipus de comportament pot ajudar de manera natural a reduir l’exposició als patògens. Així, també podria contribuir a limitar determinades vies de transmissió de malalties entre espècies de fauna silvestre.
Finalment, els resultats destaquen el paper clau dels carronyers no sols en el reciclatge de nutrients i en el funcionament dels ecosistemes. També posen de manifest la seua importància en processos naturals vinculats a la regulació de les malalties. Per este motiu, els autors subratllen que ‘conservar comunitats de carronyers diverses i saludables pot aportar beneficis tant per al funcionament dels ecosistemes com per a la salut de les poblacions animals’.
