Un contínuum comú indefinidament llis’ reuneix 135 peces d’artistes com Pablo Picasso, Bruce Nauman, Julio González i Marcel Duchamp
VALÈNCIA, 15 (EUROPA PRESS)
L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) continua amb la seua línia d’investigació i noves mirades al seu fons museístic amb l’exposició ‘Un contínuum comú indefinidament llis’, una selecció de peces d’artistes com Pablo Picasso, Bruce Nauman, Julio González, Marcel Duchamp i Dan Graham, entre altres, que planteja la pregunta de «què és l’art contemporani» o «quan és l’art contemporani».
Aquest projecte sorgeix de la invitació de l’exdirectora artística de l’IVAM, Nuria Enguita, a la curadora i comissària de la mostra, Diana Guijarro, per a «rastrejar en la col·lecció l’alè i impuls del contemporani», ha explicat la directora adjunta del museu, Sonia Martínez, que ha presentat aquest dimecres l’exposició junt amb la directora general de Patrimoni Cultural, Pilar Tébar, i Diana Guijarro.
L’exposició s’emmarca dins de les activitats del Dia Internacional dels Museus que se celebra el dissabte 18 maig, que enguany porta per lema ‘Museus per l’educació i investigació’. Així, continua amb la línia d’exposicions en les quals l’IVAM llança una pregunta i «deixa respostes obertes interpel·lant a l’espectador», ha destacat Martínez. Pilar Tébar ha subratllat la necessitat i importància que els museus desenvolupen una labor investigadora.
La mostra s’endinsa en els contextos artístics, socials i culturals de les 135 peces que componen aquesta selecció, procedents en la seua majoria del fons propi de l’IVAM però també algunes procedents del MUSAC (Marc Bjil i Olaf Breuning) i Fundació La Caixa (Thomas Hirschhorn). Entre totes aquestes peces, es generen noves connexions i interpretacions i es reflexiona sobre el concepte del contemporani, el paper dels museus i el dels artistes a través de cinc seccions diferenciades.
Davant de la pregunta de què és l’art contemporani, Guijarro ha assenyalat que ha assumit des del primer moment que «potser no s’anava a poder respondre», però ha afegit que el repte de «revisitar la col·lecció i ser conscient que tenia uns buits, uns buits, i en aquest buits per omplir és on calia entrar».
«Tot és contemporani segons el moment en el qual visquem, les categories de les obres s’estructuren en la història de l’art d’alguna manera. Aristòtil deia que una obra d’art és considerada art si el públic creu que ho és. La visió és nostra, per açò cal llançar aquestes preguntes al públic perquè mire amb altres ulls una col·lecció», ha explicat.
El títol de l’exposició és una referència a l’assaig ‘La humanitat augmentada’ d’Éric Sadin. «Ell diu que vivim en un moment, amb una administració i un capitalisme, on tot ha de ser molt suau, que percebem que el futur està modulat i s’evite la mínima fricció. S’intenta que tots percebem un horitzó pla i lineal. ‘Un contínuum comú indefinidament llis'», ha explicat la comissària.
D’UN CASC CORINTI A DISCURSOS DE MALCOM X
El preàmbul de l’exposició és ‘Rock my religion’ de Dan Graham, un complex collage de textos, metratge filmat i performance. El recorregut segueix entre elements «teatrals» com a cortines i fotografies de l’agència EFE que recorden moments de la nostra història recent. En el seu epíleg, un totem de l’artista Marc Bijl compost per 22 altaveus reprodueix discursos de diferents polítics del segle XX, des de Fidel Castro a Reagan, passant per Bin Laden, Malcom X o Hitler.
Després de la introducció, la mostra reflexiona sobre la naturalesa dels museus en el primer apartat titulat ‘Quan alguna cosa mancada, quan alguna cosa no està’. Per a Guijarro, «el museu s’ha de reinventar en la contemporaneïtat perquè viu en un context local i ha de connectar amb la seua comunitat i alhora obrir-se. Durant molt temps, han sigut aquest elements de revolució detinguda, han anat més a poc a poc que els moviments socials».
En aquesta sala, després d’una teatral cortina roja, el visitant descobreix una escultura d’un cavaller medieval de l’artista Olaf Breuning en diàleg amb obres d’André Masson o John Heartfield.
Després, l’exposició s’endinsa en el tipus de model d’artista i en els corrents artístics al llarg de la història, sobretot analitzant el concepte d’identitat i de geni. L’espai està presidit per una gran taula que funciona com un ‘site specific’ que evoca «la idea de magatzem de museu, aquest zona de trànsit on les obres estan en una sort de vigília», ha ressaltat Guijarro.
Aquesta taula integra textos expositius, llibres d’artista i peces escultòriques traçant connexions, més o menys visibles, entre les escultures de Julio González que conviuen amb els caps d’André Derain i les figures de John Davies, o un bust de Markus Lüpertz que connecta amb les peces de Jacques Lipchitz i Pablo Picasso, entre altres.
En la secció ‘Un lloc significa definir un camp’ la mostra s’acosta als moviments artístics anticipatoris. «Ací es mostra un casc corinti del segle XV enfrontat al vídeo ‘Lip Sync’ de Bruce Nauman», va resumir Diana Guijarro.
L’última sala, a manera d’epíleg, reuneix peces d’artistes com George Baselitz, Käte Steinitz o Gerhard Richter, amb el ressò dels discursos polítics reunits en els altaveus de Marc Bijl.
