La vida pot regalar-t’ho tot un dia i prendre-t’ho el següent. L’estabilitat d’Esther i el seu marit, ciutadans de Badalona, va patir un gir de 360º el 2012, arravatant-los la tranquil·litat i rutina diària de què gaudien, per enfonsar-los en els límits de la pobresa. La seva colpidora història, que relata el diari ‘El Periódico’, és probablement un dels testimonis més crus sobre les conseqüències del recés econòmic i la falta total de recursos, fins al punt d’acabar dormint sota un pont.
Feia 32 anys que Esther Lacosta treballava en una empresa de bijuteria fins quer un dia, inesperadament, va anar a parar a l’atur. El veritable malson començaria però un any després, quan el seu marit vivia exactament la mateixa situació. Era l’any 2012 i el món se’ls va enfonsar. Passarien de tenir una vida normal, tranquil·la, estable, a tastar de prop la pobresa més extrema.
[predef]catalunya-diari-81[/predef]
Dormint sota el pont i en caixers
Recorden la desesperació de fer anar currículums amunt i avall i que ningú truqués. Alguna vegada el marit aconseguia alguna feina puntual que, junt amb petits estalvis, els permetia seguir endavant i poder dormir sota un sostre. Però al final, quan hi ha despeses i pràcticament no ingressos, el cabàs es buida. I un dia van haver de posar a la venda la seva casa del barri de La Salut.
Els va costar molt, gairebé dos anys. Però quan el banc estava a punt d’embargar-la, va sortir un comprador i van haver de malvendre-la. Després de pagar el seu deute amb el banc, en van treure 2.000 euros.
Estaven al carrer. A casa de les germanes del marit els van dir que no hi havia lloc per a ells, ni tan sols per a les maletes. I Esther va voler mantenir al marge de la situació la seva mare i el germà, per no preocupar ningú. Passejaven per la ciutat sabent que no tenien llar i una amiga els va acollir per quinze dies. Però un cop esgotats, van quedar-se definitivament al carrer. Dormien sota el Pont del Petroli, fins que va arribar el fred i van haver de recórrer als caixers.
- També et pot interessar: El drama d’una catalana maltractada: «Em vaig identificar amb les campanyes d’agressions masclistes»
Menjant gominoles i patates que els portava la neboda
Una neboda del marit els sustentava amb gominoles que es venien al videoclub on treballava. També els donava patates, xocolata… Era tot l’aliment que podien aconseguir. Amb molta vergonya, Esther va acabar posant un cartell davant d’ells, al caixer on dormien, per demanar ajuda. «No en teníem ni per a un cafè amb llet», explica Esther, «Va ser terrible».
Però sempre van mantenir-se units. «El patiment debilita, però sempre vam pensar que ens en sortiríem», diu Esther. «Aquesta no és la meva vida», pensava en aquell moment. Se sentia totalment desubicada i, negant-se a seguir en aquella situació, va buscar mitjans per sortir-ne. Per sort, institucions com Càritas, la Fundació Endesa i la Fundació Integra no els van deixar sols i els van allargar la mà. Gràcies a ells, avui tornen a mirar el futur amb optimisme.
Ara Esther té feina i el matrimoni viu en una habitació al barri de Sant Martí a Barcelona. No tenen l’estabilitat d’abans, però han sortit del forat. Ella mira enrere i recorda com de malament s’ho estaven passant fa un any, al carrer. Una crua experiència que els marcarà, però que també els ha donat una lliçó: «Sabem la importància que tenen 10 cèntims. I sempre que pugui ajudaré els altres».
- També pots llegir: El drama de l’àvia Maria Pau: «Em fa més por la soledat que morir-me»
