La natura és imprevisible i la muntanya és hostil. Aquestes són les dues premisses que no hem de perdre de vista quan decidim passar un dia en un paratge natural o aventurar-nos a fer una activitat de muntanya. En els últims anys han proliferat grups en xarxes socials per a fer senderisme, escalada, barranquisme o vies ferratas. Parlem d’una mitjana de 50 a 80 persones que formen part d’aquestes comunitats, de particular a particular, sense cap cost. D’entrada, pareix un bon pla de cap de setmana com a alternativa per a socialitzar, liigar, i trobar amics o parella fora de l’ambient nocturn i eixir a l’aire lliure per a desconnectar.
No obstant això, els accidents ocorren. La setmana passada a Navarrés una mare i el seu fill de cinc anys van perdre la vida en caure en un gorg en el paratge dels Chorradores. Un altre cas recent són les morts de dues persones en la cascada de Bolulla. Aquests són alguns exemples del perill real que existeix, no obstant això, fora d’aguditzar el principi de cautela, cada cap de setmana i dies festius, principalment a la primavera, milers de persones acudeixen als paratges naturals amb total tranquil·litat.
Saltar-se les barreres dels miradors, acostar-se massa a una cascada o travessar un riu per a fer-se una foto per a pujar-la a Instagram són les imprudències més recurrents que cometen els visitants a aquests llocs ignorant el perill al qual s’exposen. Només aquesta Setmana Santa s’ha realitzat 63 rescats, 21 d’ells aeris, i han mort 5 persones a la Comunitat Valenciana. De fet, sorprén que l’accident mortal en la cascada de Bolulla no va ser un fet dissuasiu i contra l’esperat, l’afluència es va multiplicar per mil a la setmana següent en aquest paratge.
De vegades, una mala decisió tan senzilla com triar un calçat inapropiat pot arribar a provocar un accident on s’han de mobilitzar els serveis d’emergència, fins i tot, de vegades, l’helicòpter. Això, per exemple, ocorre de manera reiterativa al Penyal d’Ifac (Calp), on algunes persones decideixen fer l’ascensió, encara que parega inversemblant, en xancletes i per tant, les torçades i caigudes estan en l’ordre del dia.
El treball del 112 i dels serveis d’emergència no cessa. “Fins i tot rescaten gent que s’ha cansat de caminar i se’ls ha fet de nit” comenta Guillem Tordera, director de l’Associació Valenciana d’Esportistes de Muntanya (AVEM) i afig que “la majoria dels visitants a paratges naturals procedeixen de les ciutats i que gran part d’ells no tenen habilitat per a caminar en terrenys abruptes o per a identificar perills en la natura”.
Per a fer esports de muntanya de manera autònoma és necessari adquirir una experiència progressiva, gradual i lenta. “Les dreceres costen vides i lesions greus i irreversibles”
A més, explica que “internet ha democratitzat la informació moltíssim i ara la gent de les ciutats té accés a gran informació d’on estan els paratges més increïbles de la Comunitat”. Segons Tordera, aquesta massificació està omplint de fem i destruint espais naturals. “Es busca el medi natural com un producte de consum” i al·lega que cal intentar detindre el creixement exponencial dels visitants amb un perfil “sense cap mena d’educació prèvia, sense filtre, ni conscienciació ambiental”.
Sens dubte, el fenomen que més crida l’atenció és el de la proliferació de grups en xarxes socials per a realitzar esports de muntanya. Més enllà del senderisme, desenes de particulars creen comunitats en Facebook, WhatsApp o Telegram, on s’organitzen activitats com a escalada, barranquisme o vies ferrata. La mitjana d’integrants és de 50 a 80 persones.
Cal recordar que parlem d’esports de risc, on a part d’haver de portar un equipament adequat com a botes de muntanya o en alguns casos neoprens especials, també es necessiten uns materials de garantia com a arnesos o cordes, i l’essencial, anar amb un professional que sàpia gestionar situacions d’emergència i conega tot en matèria de seguretat a la muntanya. El president d’AVEM alerta que la majoria d’aquests grups estan liderats per persones sense experiència, amb nul·la o escassa formació i amb desconeixement de com actuar davant qualsevol problema que puga sorgir derivat de fer l’activitat.
Per això Tordera recomana fer aquestes activitats amb empreses de turisme actiu, si són de manera puntual, o si es vol anar per compte propi, començar amb cursos de formació especialitzats. A més, subratlla que per a guiar a un grup de persones cal ser com a mínim Tècnic Esportiu en Grau 2 en Muntanya (T2) i que les persones que lideren aquests grups desconéixen “el nivell de responsabilitat civil i penal que tenen en cas d’accident”.
Un debat que s’està obrint en el món de l’esport de muntanya és legislar aquestes activitats igual que es va fer fa molts anys amb el busseig. Açò, seria com a una mesura dissuasiva per a realitzar qualsevol activitat que necessite un arnés, es desembolique en un terreny vertical i es necessari l’ús de cordes i conéixer les maniobres oportunes. No obstant això, no hi ha cap país europeu que el faça hui dia.
Quines garanties tinc que compte amb la condició física necessària o el material adequat? Sabré resoldre els problemes que poden sorgir? I si caic, i si m’entra el pànic? Com trasllade al 112 les coordenades d’on es troba el ferit a través de Google Maps encara que no tinga cobertura?
La prudència i el sentit comú són la millor eina per a evitar accidents, “no cal confiar-se perquè la muntanya és hostil”. Per això per a fer aquests esports de manera autònoma és necessari adquirir una experiència progressiva, gradual i lenta. “Les dreceres costen vides i lesions greus i irreversibles”.
