Una lectora prou enterada de les coses del valencià m’anima a reconéixer que tenim una normativa que encorseta la llengua escrita i parlada “formalment”, “com manen els cànons de la normativa consolidada, que diries tu”. Jo, convençut d’això, ho reconec.
Este idioma el teníem (i encara tenim) normativament molt encorsetat. No podíem escriure ni dir de manera formal l’article neutre lo ni donat que, ni degut a, ni baix de. Calia escriure locucions alternatives com ja que/atés que, a causa de i davall de/sota i altres locucions o expressions usuals i normatives també. Sobre les alternatives a l’article neutre lo, les comentarem més avall. Tampoc podíem apuntar de manera escrita ni dir “formalment” que “volem dinar paella”, “berenar dos valencianes” ni “sopar dos ous caiguts” amb un poquet de pa. Només podíem passar un examen de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià i d’altres controls lingüístics si parlant de menjades, escrivíem, o déiem en l’exercici oral, que “per a dinar volem menjar paella”, “per a berenar voldré menjar dos valencianes” i ‘per a sopar menjaràs dos ous caiguts”. Tampoc podíem “almorzar un entrepà de formatge i pernil’. En este cas, ni almorzar podíem. Havíem d’esmorzar només. La frase impol·luta era, i per als “selectes” encara ho és, “Per a esmorzar menjarem un entrepà de pernil i formatge”. I ni pensar-ho es podia escriure o contar formalment que anàvem a la peluqueria o que veníem de parlar amb la metja del poble. Ni que havíem de penjar un quadro. Segons l’ortodòxia lingüística, només anem a la perruqueria, parlem amb la metgessa o la metge i pengem un quadre.
L’estigmatització del lo i la seua exclusió de la “normativa consolidada”, que diu l’integrisme, és un exemple clar d’encorsetament normatiu, que no admet massa eixamples en la vestimenta “reglamentària”. En l’article “Pugem el ‘lo’ neutre al cel normatiu”, publicat en València Diari (11-12-24), ja tractàrem l’anomalia que ha representat i representa l’amputació d’eixe lo del valencià escrit i oral “formal”. Sobre la necessitat de deixar de demonitzar del tot el lo neutre i de la inseguretat i la falta de bona comunicació que provoca evitar-lo, prosseguirem parlant-ne en columnetes posteriors.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha registrat en el Diccionari normatiu valencià, com li correspon perquè és la institució normativa del valencià, totes estes paraules i expressions citades, que tenien, i per a l’elitisme encara tenen, l’estigma de castellanismes, barbarismes o altres rebaixos per a ser usuals en els nostres escrits. Eixes i centenars més.
Però l’encorsetament el seguim tenint en l’exclusió de moltes construccions, paraules, expressions i formes usuals en la parla valenciana i en altres variants d’esta. Un exemple d’això és l’omissió normativa de la preposició a davant de complement directe en frases com “La dona que ha denunciat Carlota és de Dénia”, o “El xic que busca Andrea és arquitecte”. No sabem qui ha denunciat a qui, ni qui busca a qui. Si Carlota és la denunciant, la frase és entenedora, però si és la denunciada, la frase normativament és correcta, però confon i no és comprensible. Igual ocorre amb l’altra frase. Si Andrea és la que busca, l’oració és entenedora, però si és la buscada, la frase és normativa, però no comunica amb precisió què vol dir.
Fixem-nos en este llarg fragment, llegit fa pocs dies: “Irene Urdangarin ha enganyat tota Espanya, també la infanta i el seu pare”. Eixa xica enganya també (a) sa mare i (a) son pare o els tres enganyen (a) Espanya? Són exemples de quan el dogma val més que la claredat i la comunicació.
No és gens rebedor que la a davant de complement directe no s’accepte sempre que faça falta. Eixa exclusió de la a és demostrativa de l’encorsetament i del caràcter dogmàtic d’alguns aspectes de la normativa, que cal desencorsetar i alliberar de lligasses innecessàries.
