VALÈNCIA, 11 (EUROPA PRESS)
La Sala penal del Tribunal Suprem ha confirmat la condemna al pagament d’una multa d’1.080 euros per un delicte de desobediència imposada a un home que es va negar a vestir-se després de presentar-se nu en una comissaria de València a presentar una denúncia.
Els fets van ocórrer a les 9 del matí del 20 d’agost del 2020, quan l’ara condemnat va acudir a la Comissaria de Districte Marítim de València, completament nu, malgrat portar roba per a vestir-se en una motxilla, per a posar una denúncia contra una persona.
De forma reiterada els agents li van indicar que es vestira, ja que estava en un lloc públic amb més ciutadans i que estava alterant el funcionament normal de l’oficina. Malgrat els múltiples advertiments que se li van fer de les conseqüències legals de la seua conducta, «es va negar clara i tallantment» a vestir-se, dient que ‘tenia dret a anar nu’, per la qual cosa va ser detingut.
L’ara condemnat va presentar un recurs de cassació contra la sentència dictada per la secció quarta de l’Audiència de València, que confirmava la multa que li va imposar el jutjat penal nombre de València, en entendre que, atès que en la ciutat de València no existia una ordenança municipal reguladora de la convivència en espais públics, la seua conducta no podia ser restringida.
Per això, el recurrent va al·legar que l’ordre impartida suposa «una vulneració del seu dret a la llibertat ideològica i/o d’expressió» i que «al no haver-hi cap precepte legal aplicable que puga esgrimir-se per a prohibir esta conducta, conseqüentment, qualsevol ordre donada en aquest sentit seria clarament injusta i greument il·legítima i per tant, ningú estaria obligat a obeir-la».
Per contra, el tribunal considera que l’ordre impartida pels agents va ser legítima i afirma que el procedir dels policies «era necessari per a mantenir l’ordre públic i la convivència pacífica» i que «en tot moment va ser conforme amb els principis bàsics i criteris d’actuació, com a eixos fonamentals entorn dels quals gira el desenvolupament de les funcions policials», així com amb el que es disposa en la Llei Orgànica de Forces i Cossos de Seguretat que en el seu article 11 establix com una de les seues funcions «mantenir i restablir, si escau, l’Ordre i la Seguretat Ciutadana».
A més, considera que el fet que la conducta de l’acusat «no estiguera expressament prohibida per una norma escrita, no implica sense més que tinguera llibertat plena per a realitzar els actes que van determinar la intervenció dels agents» i recorda així mateix que el dret a la llibertat ideològica o el dret a la llibertat d’expressió, «igual que els altres drets fonamentals, no són absoluts». «Ningú pot amb el seu comportament menysprear els drets de les altres persones, ni atemptar contra la seua dignitat o la seua llibertat d’acció», recalca.
En este sentit, assenyala que encara que «no és est el lloc per a analitzar el tema del nudisme, ni les seues implicacions en diversos ordres de la vida social, no ha d’oblidar-se és que es tracta d’una actuació que concita l’adhesió de determinats ciutadans al mateix temps que desperta igualment el rebuig, o si més no la desaprovació, d’una altra part de la població». Així doncs, conclou, com ha assenyalat la Sala Tercera en alguna de les seues sentències, que la restricció és «conforme amb la consciència i sentir general dels ciutadans que, ara com ara, no consideren d’acord amb unes mínimes normes de convivència social transitar nu pel carrer».
A més, assenyala que, en este cas, independentment de la prohibició o no del nudisme en la ciutat de València, els agents de la Policia van intervenir en haver sigut alertats pels membres de seguretat que l’acusat portava quinze minuts en la sala d’espera de les denúncies nu i calçant unes botes.
DEPENDÈNCIES «PARALITZADES»
La sala recorda que, com consta en la sentència d’instància, un agent de Policia Nacional va dir que en la Comissaria hi havia companyes que no volien veure-ho i juntament amb altres dos persones havien eixit de les dependències, per la qual cosa l’oficina estava «paralitzada».
«Així doncs, la presència del recurrent, nu, en la sala d’espera de la Comissaria, havia implicat ja reaccions per part de les persones que allí es trobaven i en algunes agents femenines, la qual cosa alterava l’ordre en l’oficina», subratlla el tribunal. D’acord amb això, considera com el fet provat descriu, que els agents li van indicar que es vestira, de forma reiterada, «atès que estava en un lloc públic amb més ciutadans i que estava alterant el normal funcionament de l’oficina».
Agrega que no cal oblidar que les citades dependències «no només és un lloc de constant flux de ciutadans de totes les ideologies, creences, edats i pràctiques que reclamen l’actuació de les forces de l’ordre, sinó també el lloc en el qual els membres de les Forces i Cossos de seguretat de l’Estat exerceixen la seua labor professional, amb el respecte i dignitat que com tot treballador es mereix».
Per això, la sala entén que «la imposició per part de l’acusat del seu cos nu excedix del que puga entendre’s com a exercici de la seua ‘filosofia de vida’, totalment respectable d’altra banda». Per tot això, la Sala desestima el recurs de cassació interposat i li imposa el pagament de les costes ocasionades en el seu recurs.
