Superades amb un aprovat justet (amb nota dels profes que diu: «ha de continuar esforçant-se, en els darrers exàmens està abaixant la nota») les eleccions europees, confiem en el fet que ara vinga per davant un llarg període on no cal comptar-se, i es puga fer política de la qual la ciutadania necessita.
Feta a ser possible, sense massa estridències, amb més vocació de servei públic que de batalla entre partits, faccions i bàndols. Tot i que no se m’amaga, que la crítica creuada, també forma part de la política. En forma part, però només n’és una part. La política és també, o sobretot, propostes i idees, debatudes des de la generositat.
Però s’imposa des de fa ja massa temps, un pes excessiu dels partits polítics, que haurien de ser instruments, i han esdevingut protagonistes. Que si aquell pacta amb no sé qui ves a saber quina cosa, només per interés personal. Que si aquell altre és més fatxa que Ramiro Ledesma fent-li les palmes a Taburete. Que si jo per a demostrar que soc més d’esquerres que tu, en lloc de fer política assenyale allò que considere les teues inconsistències ideològiques per a fruïció de les dretes. Que si a la dreta de l’extrema dreta sempre hi ha espai per a una nova extrema-extrema dreta. Que si esta ja li va bé a Sánchez que és molt de xifres i lletres, lletres en les seues Cartes als Hispànics, i números per vore si com siga aconsegueix majories parlamentàries suficients per a continuar tirant endavant.
Una esperança, la meua, que entra en contradicció amb la urgència organitzativa de l’espai polític amb el qual m’identifique, i és que els diaris m’ho recorden, ara que venen plens d’articles d’opinió i notícies, sobre què hauria de fer Compromis, o sobre què vol fer. Alguns parlen de sumar (paraula proscrita) altres sensibilitats a un Compromís que accepte doble militància dels actuals partits membres i els que puguen venir. No sé jo.
Ara el més urgent sembla que hauria de ser consolidar les relacions internes, que tenen allò que es coneix comunament com una mala salut de ferro. I que, siguem honestos, ja no pot continuar així. És insostenible. Ens desgasta i ens esgota, i el que és pitjor, no il·lusiona i fa fugir a l’electorat. I perquè Compromís es tranquil·litze internament, cal un esforç col·lectiu, i cal també que cada part pose de la seua banda. Ja voldria jo debats ideològics, i no només debats per quin lloc ha d’ocupar en quina llista la representació d’este o aquell partit. O si hem de cedir el cap de llista de Castelló per garantir el dos de València, o a Alacant ja el convertim directament en un camp de paracaigudistes.
I com la matrioixca anem del gran al menut, i arribem a Més Compromís, que és on jo milite. Estem en vespres d’un congrés, que al meu modest entendre, no pot ser un pintar-se les ungles a la porta del quiròfan on et poden acabar amputant una mà. Crec que cal una cosa una mica més seriosa, molt més seriosa. Crec que cal un esforç real per la unitat, una reflexió profunda, un celebrar els encerts que han estat molts, i un reconéixer per començar a corregir els errors, que no han estat pocs.
L’assumpció de responsabilitats no pot fer-se a benefici d’inventari, i compensar mals resultats amb bones negociacions, o intentar fer callar crítiques internes posant sobre la taula que tornem a tenir representació en totes les institucions. Perquè l’objectiu de Més, el de Compromís, i el de la política no pot ser només «estar», ha de ser «fer». I des de l’oposició es pot treballar molt i bé, i ser útils a la societat i al país. Però no ens enganyem, els grans avanços, els grans canvis, es fan des del govern.
I si tenim, que crec que sí, l’ambició col·lectiva de tornar al govern valencià, i recuperar alcaldies, cal reil·lusionar una societat que el 2023 no ens va votar amb la mateixa intensitat, ni amb la mateixa il·lusió que el 2015, ni tan sols que el 2019. I per aconseguir reconnectar, cal un esforç de sinceritat i compromís. Necessitem saber on ens vam enganyar, necessitem fer una explicació pública d’aquelles errades, i manifestar un sincer propòsit d’esmena. I no serà fàcil sense canvis profunds en què, i segurament en el qui. Perquè la confiança és com els mistos, un cop s’apaguen, és molt difícil que es puguen tornar a encendre.
