Un dia de principis del passat mes de desembre vaig sentir una veïna jove que deia: “Ja s’acosten els Nadals”. Ni sa mare ni son pare, i molt menys els seus iaios, hagueren pluralitzat el nom de tan emblemàtica celebració. En valencià-català celebrem el Nadal en singular, i ens val des de la nit de Nadal, 24 de desembre, fins al dia de Reixos, 6 de gener. En castellà, és usual dir “las Navidades”, però en valencià, amb un Nadal, però llarg, en tenim prou. Passa com en el “bon dia”, que n’hi ha prou amb el singular, contràriament a la llengua veïna, que diu “buenos días”, encara que també en algunes parts diuen “buen día”.
El 24 i el 31 de desembre celebrarem la Nit de Nadal i la Nit de Cap d’Any, respectivament, i res de “nitbona” ni de “nitvella”, que serien calcs innecessaris i inadmissibles en el valencià natural i de sempre. I abans, a algú li eixirà la Grossa de Nadal, que és com històricament s’ha denominat també el premi del sorteig de la loteria de Nadal. I el del Jesuset. I al primer dia de l’any li direm Dia de Cap d’Any. I al Jesús xiquet, li direm Jesuset, bandejant això de “el Niño”, tant del personatge com de la loteria que el rememora. I arribem a la ‘representació del naixement del Jesuset’, al qual li direm, com és tradicional i usual, betlem, encara que en altres contrades del nostre domini lingüístic en diuen pessebre. Per als valencians, majoritàriament, pesebre, amb una “s”, és ‘la menjadora dels remugants grans (bovins, cavalls, ases, muls)’, també, per extensió, l’habitacle que el conté. En un betlem hi ha el pesebre, com a motiu central de tal representació, però, per a nosaltres, no tot el betlem és un pesebre.
I tenim també el lema «Bones festes» per als dies nadalencs, que algú ha argumentat que és per a llevar la connotació religiosa que té el Nadal i substituir-lo per un de significació laic. Si és aixina em sembla un pobre argument, perquè eixa celebració fa molt de temps que ha deixat de tindre exclusivament i únicament caràcter religiós, si és que alguna vegada n’ha tingut. El Nadal, amb altres noms, té origen pagà i és alguns segles anterior al motiu cristià o monoteiste. I, a banda del caràcter de congregació familiar, celebra el «naiximent» del Sol, després del solstici d´hivern, quan ja ha començat a allargar el dia. És com la Pasqua que, a més de la connotació religiosa de l´era cristiana, celebrava i celebra el començament de la primavera.
I als portadors de l´or, encens i mirra, i altres presents més prosaics o domèstics per a xiquetes i xiquets, els valencians, catalans occidentals i andorrans, si més no, els anomenem «Reixos». Josep Lacreu en Pren la paraula i Eugeni S. Reig en El valencià de sempre ens il·lustren sobre l´ús arrelat d´eixa forma. Els «Reis (Mags o d´Orient)» són denominacions normatives, però com tantes altres expressions o paraules són molt del valencià llibresc, o d’altres parts d’on es parla esta llengua, i poc o gens del valencià realment parlat. En els rètols i lemes anunciadors oficials, «Reis», s’usa molt, però els mateixos i les mateixes que ho escriuen, majoritàriament, diuen «Reixos». I la xicalla beneficiària, no cal ni dir-ho.
