Com a continuació de l’article anterior, el llibre que presentem aporta proves que fonamenten la sospita. Entre els fets puntuals, citarem l’adjectiu ‘ningun’, que ha desaparegut de Catalunya, però que és el clàssic, el manté la major part del valencià, és literari i està en la gramàtica de l’Acadèmia. En ‘Assumiràs la veu del teu poble’, Vicent Andrés Estellés afirma: «Diràs la teua paraula honestament, / iradament, sense pensar / en ninguna posterioritat, / com no siga la del teu poble». I bé, la Filològica recorre a una paraula clàssica, valenciana, literària i de la gramàtica de l’Acadèmia com a eixemple d’incorrecció.
Mirem ara actuacions molt més importants. Un lingüiste català de la Universitat de Girona, August Rafanell, ha mostrat que, durant quatre segles, els intel·lectuals catalans, els valencians i els balears varen anomenar la llengua compartida com a llemosí, terme que tenia l’avantatge de no supeditar ningú a ningú. Però Catalunya el canvià, unilateralment, per català, nom que posteriorment intentà aplicar al balear i al valencià. Finalment, la vinculació que hi ha entre llengua i política porta a les expressions «Catalunya Gran, Països Catalans i Catalanofonia». El canvi de Catalunya Gran a Països Catalans primer i a Catalanofonia actualment busca reduir el rebuig dels balears i, sobretot, dels valencians.
Cal dir que totes les opcions polítiques són adequades si les busquem d’una manera ètica i democràtica. Però no és eixe el camí de «la Catalunya Gran», «els Països Catalans» i «la Catalanofonia». El llibre que presentem mostra un escrit sobre la Catalanofonia que ridiculitza els partits polítics valencianistes (com ara el Bloc), ignora la legalitat valenciana, i presenta actituds poc democràtiques com a democràtiques (i, correlativament, mostra actituds autoritàries com a democràtiques). Realment, eixe camí i eixes actituds no fan bé ni als valencians, ni als catalans ni a la relació constructiva entre els dos pobles. Cal dir que el llibre que presentem també mostra que hi han catalans que actuen adequadament davant del valencià i davant de l’Acadèmia.
Descriurem un altre fet significatiu de presentar els interessos catalans com a generals, i els valencians com a locals. Està en el model lingüístic. Al principi del segle xx, Catalunya es separà del model de la Renaixença per a aconseguir un model més identificador per als catalans. Eixa actuació comportava que els valencians hauríem d’haver actuat de la mateixa manera (és a dir, acostar-nos més al valencià viu per a augmentar la identificació). En canvi, hi han hagut intel·lectuals catalans que ens han demanat als valencians que ens acostem al model de Catalunya i que no tingam en compte el valencià viu. Per cert, eixe camí no es presenta com és (com a una supeditació). Es presenta com a una «convergència» entre els valencians i els catalans.
Si prescindim de les operacions ideològiques descrites i mirem la realitat lingüística, constatarem que el balear, el valencià i el català tenen moltes coincidències; i que també tenen divergències. Davant d’eixa realitat (que no és monocolor), si girem la vista cap al futur convindrem que la coordinació lingüística és beneficiosa per als tres pobles (com ho és tota coordinació humana). Per a assegurar-se que el benefici serà per a tots, el llibre que presentem proposa dos principis bàsics. El primer és no separar-nos innecessàriament del valencià viu (cosa que significaria actuar com els catalans quan abandonaren el model de la Renaixença). El segon principi que asseguraria un bon resultat és procurar practicar un model lingüístic valencià que siga identificador, assimilable i practicable en la comunicació pública per als valencians de cultura mitjana.
Cal dir que eixa proposta no és nova, ja que d’una manera implícita la formulà Pompeu Fabra en un escrit de 1918. Les seues paraules sobre els valencians i sobre els balears són un efecte de redactar les seues gramàtiques pensant només en Catalunya. Però, dins del valencianisme autoanomenat «unitariste i convergent», molt pocs li han fet cas: bàsicament, Sanchis Guarner i Josep Giner (que són dos autors units al valencianisme de la república, que és anterior a les idees que desplegà Joan Fuster en els 60).
Per a mostrar efectes negatius del valencianisme que ha predominat en la segona mitat del segle xx, i per a mostrar la necessitat de partir del valencià viu i buscar la identificació dels valencians, el llibre nota que els estudis de què disposem fan pensar que la incidència de l’escola valenciana en els alumnes és baixa, així com la lectura en valencià (que és cap al 2%, enfront d’un 12% en les Illes Balears, i un 28% en Catalunya: un 2% contra un 28%). Realment, el valencianisme necessita rectificar errors de la segona mitat del segle xx si vol ser assumit majoritàriament entre els valencians. Continuarem en l’article següent…
