Olympiacos es va proclamar campió de l’Eurolliga a Atenes i va recuperar el tron continental davant un Reial Madrid que va tornar a exhibir caràcter competitiu fins a l’últim segon, però va acabar caient sobre la botzina. En el camí van quedar un València Basket que va assaborir per primera vegada l’elit d’una Final Four i un Fenerbahce que no va estar a l’altura de la seua condició de campió defensor.
La capital grega va tornar a convertir-se en l’epicentre del bàsquet europeu
La capital grega va tornar a convertir-se, del 22 al 24 de maig i dènou anys després de la seua última edició allí, en l’epicentre del bàsquet europeu amb una Final Four molt marcada pel factor pista. El torneig va concloure amb la conquesta de la quarta corona europea de Olympiacos, un títol que va reforçar la seua condició de favorit i d’amfitrió en fer valdre el lideratge reeixit en la fase regular i el suport d’un pavelló bolcat.
El Reial Madrid, castigat per les lesions en el joc interior, va barallar fins a l’últim instant i va fregar la gesta de tombar al gran candidat en la seua pròpia casa. El conjunt blanc va viure la final al límit, amb alternatives constants en el marcador, però l’equip grec va saber resistir la pressió ambiental i competitiva i va acabar emportant-se una victòria que es va decidir per detalls en els minuts finals.
Olympiacos, rei d’Europa de nou
La final del diumenge va suposar el quint enfrontament entre Olympiacos i Reial Madrid pel títol de l’Eurolliga, una rivalitat que ja forma part de la història recent de la competició. El balanç es va tancar amb tres triomfs blancs i dos dels grecs, un registre que reflectix la igualtat entre dos projectes acostumats a barallar per tot.
Les tres últimes finals disputades pel conjunt hel·lé, en 2015, 2017 i 2023, havien acabat en derrota, dos d’elles precisament davant el Reial Madrid. Eixa seqüència de colps va marcar l’objectiu principal del projecte de Georgios Bartzokas: recuperar el domini europeu i trencar una dinàmica de frustracions en els partits decisius.
Olympiacos buscava la redempció i el retorn al cim continental que no aconseguia des de 2013, quan, també amb Bartzokas al comandament, es va imposar al Madrid a Londres. Tretze anys després, el tècnic grec va completar el cercle en conquistar el títol de nou enfront del conjunt blanc, esta vegada a casa, en l’estadi on habitualment competix el seu gran rival domèstic, Panathinaikos, un detall que va afegir simbolisme a l’assoliment.
El campió es va recolzar en un bàsquet molt sòlid en tots els fronts. Defensivament es va mostrar intens i físic, capaç de frenar els intents de reacció madridistes, mentres que en atac va combinar recursos exteriors i interiors per a trobar avantatges. Sobretot, es va tractar d’un equip mentalment fort, com va evidenciar en la final en remuntar un inici advers i gestionar la pressió quan el xoc es va decidir possessió a possessió.
L’ADN del Reial Madrid
Davant va aparéixer un Reial Madrid competitiu fins a l’últim segon, fidel a una identitat forjada en dècades de títols. L’equip de Sergio Scariolo va sobreviure a les baixes dels seus pivots Walter Tavares, Alex Len i Usman Garuba, este últim lesionat en semifinals, la qual cosa va obligar a una reinvenció tàctica i a rotacions més curtes en la pintura.
Malgrat l’escenari en contra, el Madrid es va mantindre prop d’una nova gesta històrica: la dotzena Eurolliga. Al llarg del torneig, tant Scariolo com els seus jugadors, amb el capità Sergio Llull com una de les veus més visibles, van apel·lar a l’ADN del Madrid com a argument per a superar les adversitats. Eixe missatge insistia a convertir les lesions en una font de motivació i no en una excusa, i l’equip el va traslladar a la pista amb un nivell competitiu molt alt.
En la final, el conjunt blanc va començar colpejant primer, sorprenent un Olympiacos que va tardar a entrar en ritme. El Madrid va arribar a silenciar bona part del pavelló amb la seua eixida, demostrant que, amb caràcter, defensa i una pissarra ajustada al context, també es poden discutir títols encara que falten peces clau en la rotació.
No obstant això, la falta de centímetres i de presència interior va acabar passant factura. L’equip no va aconseguir sostindre el mateix nivell físic durant els quaranta minuts i, sense referència clara en la pintura, va acabar cedint terreny fins a patir la remuntada grega. Després de la final, cos tècnic i jugadors es van mostrar orgullosos del camí recorregut, encara que dolguts per la derrota, conscients que havien oferit una gran imatge davant aproximadament un miler d’aficionats blancs desplaçats a un ambient considerat un dels més hostils d’Europa.
Pel camí, València i Fenerbahce
València Basket va protagonitzar una de les grans històries de la temporada en consolidar-se com a equip revelació. El conjunt taronja va acabar segon en la fase regular i, per primera vegada en la seua història, es va classificar per a una Final Four, una fita que va confirmar l’evolució del projecte i la seua ambició per assentar-se entre els grans del continent.
El seu bitllet per a Atenes va arribar després d’una eliminatòria de quarts de final d’alt voltatge enfront de Panathinaikos. València va alçar un 0-2 advers en una sèrie al millor de cinc partits que es va decidir en la quinta trobada, marcada per polèmiques i un fort component d’èpica. Eixa remuntada va reforçar la confiança del grup i va alimentar la sensació d’estar vivint una temporada especial.
Ja en la Final Four, l’equip dirigit per Pedro Martínez no va poder superar a un Reial Madrid que va tornar a imposar la seua major experiència en esta mena de cites. Malgrat la derrota, València va deixar una actuació convincent i va confirmar el creixement d’un bloc que, de mantindre esta línia, apunta a consolidar-se en l’elit europea durant els pròxims anys.
Per part seua, Fenerbahce va arribar a Atenes com a vigent campió després del títol conquistat en 2025, però també es va acomiadar en semifinals. El conjunt turc no va poder igualar el ritme i l’agressivitat de Olympiacos i va caure amb claredat per 79-61. Encara que no partia com a màxim favorit, s’esperava una major resistència del defensor del títol, que es va veure superat de principi a fi per un rival més sòlid i concentrat.
Qui van marcar la diferència
El nom propi de la fase final va ser Evan Fournier, jugador de Olympiacos. L’internacional francés va ser triat MVP després d’una actuació decisiva en les dos trobades disputades a Atenes. En semifinals davant Fenerbahce va aportar tirs clau i va firmar el millor diferencial del partit, amb un +15 que va reflectir el seu impacte en els dos costats de la pista. En la final va liderar l’anotació del seu equip amb 20 punts, convertint-se en la referència ofensiva en els moments més calents.
En el conjunt grec també van brillar Sasha Vezenkov, principal focus anotador, al costat de Alec Peters i Thomas Walkup, molt influents per la seua mobilitat, la seua lectura de joc i la seua capacitat per a generar avantatges quan més falta feia. La seua aportació va permetre a Olympiacos mantindre la calma en els trams de major pressió.
En el Reial Madrid, Trey Lyles, Mario Hezonja i Andrés Feliz van sostindre a l’equip blanc amb punts i energia, compensant en part l’absència de pivots purs. Facundo Campazzo va assumir el timó del joc, marcant el ritme, organitzant atacs i tractant d’explotar cada mínim desajustament defensiu del rival.
A València Basket va tornar a destacar el dominicà Jean Montero, una de les grans joies del projecte valencianista, que va confirmar el seu creixement en una cita de màxima exigència. En Fenerbahce, el més inspirat de cara al cércol va ser Tarik Biberović, que va assumir protagonisme ofensiu malgrat la clara derrota del seu equip.
