Fa uns quants dies va eixir la notícia que l’Arquebisbat de València havia editat i publicat un llibret titulat Evangelis per a cada dia 2024. La notícia estava en el fet que eixa publicació eclesial és en esta llengua que vostés lligen ací. En valencià. Això no hauria de ser notícia, perquè un llibre amb els evangelis, o que un missal estiga en valencià, hauria de ser la cosa més normal ací en la terra valenciana, des de sempre, o almenys des que el llatí deixà de ser la llengua de la missa. Però no, sí que és notícia perquè és el primer llibre o llibret que l’Arquebisbat valentí edita i publica en valencià per a totes les parròquies valencianes.
Mai he entés el motiu de la resistència a editar textos religiosos catòlics en esta llengua en esta Comunitat, igual que n’hi ha de reserva al seu ús en les misses i altres actes religiosos. Les llengües ja se sap que s’han expandit i s’expandixen per conquistes i pels poders econòmics, principalment, però que la religió hi haja contribuït a eixes “incursions amb missions evangèliques”, moltes vegades, no era ni és massa espiritual. Clar que els poderosos i sectaris i dogmàtics de sempre, contínuament, han utilitzat les bones creences religioses o de tipus identitari en benefici propi, servint-se del nom de Déu o de les pàtries.
Tornant al tractament concret del valencià, la notícia del nomenament de mossén Enrique Benavent com a arquebisbe de València l’any passat va ser molt ben rebuda per molta de la feligresia valenciana i per altres que, sense ser d’eixes creences, estem per l’ús normal i regular de la nostra llengua en tots els àmbits públics.
Eixe nomenament pintava molt bé per a impulsar l’ús de la parla valenciana, per la personalitat del bisbe de Quatretonda, per la seua procedència eclesiàstica, del bisbat de Tortosa i per altres sensibilitats. Jo, de la mateixa manera que, en estos articles, preconitze que el valencià estiga present en tots els espais públics, també propugne que tinga presència regular o majoritària en les seus catòliques valencianes. L’any passat, quan aparegué la notícia de la destinació de mossén Benavent al càrrec d’arquebisbe de València, i aparegueren tot seguit informacions molt positives sobre la seua posició i actitud respecte a l’ús del valencià en l’Església, a més de la seua condició de valencianoparlant, vaig escriure un article, publicat en Levante-EMV titulat “El valencià a la trona”, en què comentava la bona nova. En aquella ocasió, com en esta, i atés el meu escàs coneiximent de la terminologia eclesial, m’he valgut de l’amiga Joana Gil Magraner, ajudanta destacada en la missa i més dedicacions en la parròquia d’Almussafes, i de Xavier Martí, exseminariste, professor de valencià (jubilat), i autoritat intel·lectual en matèria religiosa.
Pel que fa al llenguatge o model lingüístic emprat en Evangelis per a cada dia, tot dins del codi normatiu de l’AVL, s’usen el demostratiu este i derivats, “La gràcia d’este”, “Esta nova publicació”; vos davant de verb, “El món vos estimaria”;la preposició en en la designació de lloc, “En la barca”; assentar-se, “Llavors s’assentà”; els possessius sa i ta, “Ta mare”, “Sa mare”; acabaments en –ix, “precedix”, com també febra, d’ara en avant i moltes més expressions pròpies de la parla valenciana, però també compaginant el llenguatge amb les veus alienes a esta parla, però normatives també, com aquest, veure, vull, anyell. En un criteri més prompte eclèctic. És un pas avant, l’edició d’este llibret. No s’equivocaren els i les que celebraren el nomenament de monsenyor Benavent com a arquebisbe de València, pel probable ús del valencià, però a vore si, d’ara en avant, els textos litúrgics valencians i en valencià, aprofundixen més en un patró un poc més acostat a la parla més genuïnament valenciana. Com el de Quatretonda. Avant monsenyor.
