El valencià del futur: confiança, satisfacció i identitat (16)

De coordinació, quanta més millor; en canvi, de subordinació gens ni a ningú (i això no solament aplicat als pobles: també a cada una de les persones)

Abelard Saragossà, membre de l'AVL, en una conferència
L'acadèmic Abelard Saragossà ha dedicat la vida a l'estudi del valencià | Àrbena

Després del recorregut que hem fet per la història del valencià, convé extraure les idees bàsiques de la visió que hem desplegat, les quals afecten sobretot el poble valencià, el valencianisme i dos col·lectius (els lingüistes i els docents).

L’origen dels valencians és un procés en què pobles cristians conquisten (o recuperen) terres sarraïnes anant des del nord cap al sud. Tots aquells avatars històrics es varen fer amb la participació d’una pluralitat de pobles i de llengües (Catalunya, Aragó, Navarra i parts d’Occitània), fet que ha tingut la mateixa conseqüència que en unes altres parts del món: ha predominat una llengua (en el cas valencià, la de Catalunya); però l’idioma que s’escampa no és la forma variable de parlar dels colons, sinó el model lingüístic de prestigi.

El resultat és com en els Estats Units d’Amèrica: una forma de parlar altament uniforme (i acostada al model de prestigi). Eixe procés estigué afavorit pel fet que, durant segles, els valencians no hem estat subordinats políticament a ningú, ja que des del nostre naiximent vàrem constituir un regne independent amb unes corts, una administració i una justícia.

La consolidació ràpida del Regne de València i el potenciament i modernització del model lingüístic feta per escriptors valencians degueren afavorir que la llengua de prestigi fora la que els escriptors valencians desplegaren a partir de 1391.

En contrast amb els cinc primers segles de vida (XIII-XVII), l’evolució política i ideològica entre 1707 i 1858 és molt negativa com a conseqüència d’abolir el Regne de València. No obstant, els valencians devem haver seguit estructurats socialment, ja que el valencià s’ha mantingut remarcablement unificat i gramaticalment autònom davant del castellà.

En els 150 anys posteriors (entre 1858 i el 2000), només ha quallat l’operació que va desplegar la Renaixença (1858-1909): intentar crear una consciència de valencians dins d’una Espanya omnipresent. Entre 1909 i 1939, l’organització i la incidència del valencianisme augmentà, com mostra el llibre d’Agustí Colomer sobre els anys 30 (Temps d’acció, 2007).

Però la dictadura del general Franco (1939-1975) va desfer tots aquells avanços. Després de quaranta anys de democràcia i de recuperació de la Generalitat (1977 / actualitat), una part majoritària i creixent dels valencians consideren que es senten tan valencians com espanyols, de manera que el futur està obert. La qüestió decisiva és si el valencianisme sabrà lligar amb el sentiment de valencianitat, que es palpa en una bona part dels valencians.

Per a vincular-se amb els valencians, el valencianisme deu focalitzar els tres factors en què s’ha de centrar qualsevol poble que vullga perdurar i créixer: la consciència de ser valencians, la voluntat de dirigir la societat valenciana. i el desig de ser just i solidari. De coordinació, quanta més millor; en canvi, de subordinació gens ni a ningú (i això no solament aplicat als pobles: també a cada una de les persones). Continuarem en l'article següent.

📸 L'actualitat valenciana en imàtgens! Seguix-nos en Instagram

🌞Vols saber l'oratge que farà? Seguix-nos en Instagram


Comentaris

envia el comentari