Envellir és un procés natural i inevitable que comença quan l’organisme acaba de desenrotllar-se, molt abans de notar els primers signes visibles. No obstant això, la forma en què transitem eixos anys pot canviar de manera notable si incorporem hàbits saludables en la vida diària, especialment exercici, perquè busquem millorar la qualitat de vida més que estendre els anys.
Així ho planteja Consuelo Borrás, catedràtica de Fisiologia de la Universitat de València i experta en gerociencia, en la seua obra ‘100 anys no és res’, on explica amb rigor els mecanismes biològics que expliquen per què envellim i què podem fer per a mantindre’ns en la millor condició possible durant més temps. L’autora estructura el seu plantejament en tres grans passos: primer, entendre què ocorre en l’organisme a mesura que passen els anys; després, identificar els hàbits que ajuden a preservar la salut en la vellesa; i, finalment, apuntar-se a les línies d’investigació que marcaran el futur de l’envelliment.
Borrás subratlla que envellir bé és, en la seua opinió, un acte d’amor cap als altres i també una mostra de responsabilitat amb la família. Arribar a edats avançades amb autonomia permet que els qui ens envolten puguen gaudir de la nostra companyia durant més temps i amb menys dependència. Al mateix temps, recorda que el progressiu envelliment de la població comporta que cada vegada s’acumulen més malalties cròniques, la qual cosa suposa un repte sanitari i social de primer orde.
En el seu treball, la catedràtica explica que a ella mateixa li ha servit per a aplicar en la seua vida tot el que sabem sobre com envellir millor. Destaca que conéixer el que ens passa és el que ens ajuda a actuar d’una forma més clara, perquè entendre els processos interns facilita prendre decisions quotidianes coherents, des de l’alimentació fins a l’activitat física o la gestió del descans.
Claus per a un bon envelliment
Les dades mostren que cada vegada més persones aconseguixen edats molt avançades. Actualment, una de cada 3.000 persones arriba o supera els 100 anys de vida, quan fa a penes dos dècades eixa proporció era d’una de cada 10.000. Este canvi reflectix que l’esperança de vida ha augmentat, però Borrás recalca que el verdader desafiament no està a viure més, sinó a fer-ho amb bona qualitat de vida, evitant en la mesura del possible anys finals marcats per la fragilitat o la dependència.
L’experta recorda que la genètica influïx en la longevitat, amb un pes estimat d’entre prop del 40 o 50%. No obstant això, insistix que els hàbits de vida són decisius, perquè són els que marcaran la nostra qualitat de vida fins al final dels nostres dies. És a dir, encara que no puguem canviar el component heretat, sí que podem intervindre de manera constant en el que mengem, com ens movem, com dormim i com gestionem l’estrès.
Entre els pilars fonamentals per a mantindre l’autonomia en la vellesa, Borrás situa l’exercici físic adaptat a la funcionalitat de cada persona, amb exercicis de força, resistència, coordinació i flexibilitat. Afig l’alimentació equilibrada, prenent la dieta mediterrània com a referència per la seua varietat i predomini d’aliments frescos; un bon descans nocturn; la correcta gestió de l’estrès i l’estimulació cognitiva per a mantindre actiu el cervell.
La catedràtica subratlla especialment el paper de l’exercici físic com una de les ferramentes més eficaces, accessibles i transformadores. Recorda que no sols enfortix el cor i millora la funció metabòlica, sinó que també protegix la salut òssia i muscular i ajuda a previndre caigudes, un problema freqüent a mesura que avança l’edat. A més, el moviment regular regula l’estat d’ànim, reduïx l’estrès, millora el somni i afavorix la socialització i el benestar emocional, perquè moltes activitats es realitzen en companyia i generen vincles.
Un altre dels aspectes que destaca la investigadora és que les dones envellixen de manera distinta als hòmens. Assenyala que existixen diferències biològiques que determinen una velocitat d’envelliment diferent i apunta que les dones envellim més lentament. No obstant això, reconeix que moltes vegades les dones tenen pitjor qualitat de vida quan són majors, en part perquè viuen més anys però també per la pèrdua d’estrògens en arribar a la menopausa, la qual cosa repercutix en la salut òssia, en el metabolisme i en el benestar general.
Començar com més prompte millor
En el seu llibre, Borrás explica que l’envelliment comença des del moment en què acabem de desenrotllar-nos. No comença quan sents que et fas major, sinó que comença silenciosament en el més profund del cos, entre els 20 i els 30 anys, o fins i tot abans. Per això, considera clau adoptar hàbits saludables des de la infància i consolidar-los en la joventut, de manera que es convertisquen en part natural de l’estil de vida i no en canvis bruscos a edats avançades.
L’experta defén que és fonamental que arribe a la gent una visió optimista que podem envellir bé. Recorda que no podem no envellir, perquè és un procés normal, i que la clau està a aprendre a adaptar-nos als canvis que comporta eixe envelliment. Eixa adaptació és el que ens ajudarà a no estressar-nos davant l’aparició de limitacions físiques o canvis en l’aspecte, i a enfocar-nos en el que sí que podem fer per a cuidar la nostra salut.
Segons Borrás, cada vegada sabem com viure més i viure millor, i sabem que és possible modular la velocitat de l’envelliment. Això implica que és realista aspirar a arribar a majors amb una bona qualitat de vida, sempre que es mantinguen de manera constant els hàbits protectors i s’evite, en la mesura que siga possible, allò que accelera la deterioració.
També subratlla que, com es coneixen cada vegada més els processos involucrats en l’envelliment, se sap cada vegada millor com controlar-los. En este punt, situa no sols els hàbits de vida que cal posar en marxa com més prompte millor, sinó també les intervencions amb fàrmacs o altres estratègies que s’estan desenrotllant en l’àmbit científic.
Borrás destaca que la investigació més avançada està dissenyant ferramentes amb potencial per a transformar la manera d’envellir. Entre elles, esmenta els fàrmacs geroprotectores, que busquen modular processos cel·lulars associats a la deterioració; la medicina regenerativa, que aspira a reparar teixits; teràpies basades en el microbioma; l’ús de nanotecnologia i biotecnologia, i estratègies que es recolzen en dades i intel·ligència artificial per a personalitzar la cura. Tot este avanç s’orienta, en última instància, a l’objectiu que resumix el seu missatge central: viure més, sí, però sobretot viure millor durant el major temps possible.
