L’any 1987 o 88, no ho recorde amb precisió, en un Consell Polític de la UPV, que era el màxim òrgan entre congressos, vam viure una tensió extrema, conscients com érem que el partit estava a punt de patir una escissió, que finalment donaria pas a la creació del PVN. Ja aleshores jo tenia la convicció que la ruptura es va produir perquè els uns i els altres, ens vam centrar més en allò que ens separava que no pas en allò que compartíem. I la intuïció que aquella ruptura no ajudaria el valencianisme polític a millorar la seua influència social, i no es traduiria en uns millors resultats electorals. Així fou.
Aquell dia jo vaig prendre la paraula, i sense introducció ni epíleg, tot simplement vaig llegir un breu compte de Josep Vicent Marqués.
És cert que ara no estem davant d’una situació tan dramàtica com aquella, però este mes d’octubre, Més Compromís s’enfronta a un congrés fonamental. Tal com jo ho veig, fins i tot més important que el darrer on es va produir un canvi de denominació i definició. I és així, perquè és un congrés que ve després d’haver perdut el govern del país, i de les grans ciutats. Això que requeria una anàlisi interna serena, però sincera, no es va poder fer, per manca de vocació, i perquè ens van atropellar unes eleccions generals. Aleshores no vam tenir temps per a debatre la política d’aliances, i tot allò va quedar mig tapat perquè els resultats ens van permetre salvar els mobles. L’anàlisi i l’autocrítica, si calia, havia d’arribar doncs en un congrés… Però el congrés es va retardar per a quan es tanqués el cicle electoral, així es va decidir. Un cicle, que amb les eleccions europees, també va saldar-se amb un resultat que no va ser roí. Però tampoc aleshores vam poder debatre amb serenitat l’estratègia i la política d’aliances. Tot, doncs, pendent del congrés que ara encarem.
Cal trobar un equilibri entre l’autocrítica irracional i destructora, i l’autocomplaença cofoia i mortífera. I això s’ha d’aconseguir en la prèvia del congrés. Un congrés, ja he dit, que crec que és crucial, i que tot allò que no siga eixir d’ell amb una nova direcció, una nova executiva, que tinga el suport mínim del 70 o el 75% de la militància, serà un perillosíssim fracàs. Una unitat que no es pot pactar amb presses i a fosques, en la sala de bany de local del congrés, sinó que ha de ser filla de la reflexió i el pacte previ. Tot el que no siga això, deixarà Més Compromís tocat i llastat, afectarà molt negativament les relacions internes dins la coalició Compromís, i el que és més important, li negarà al país, en el moment que més ho necessita, una formació sòlida, capaç d’oferir una alternativa social i nacional, al govern antivalencià que patim.
Amb un suport del 51% es pot guanyar un congrés, però perdrem el país. Quasi quaranta anys després, repetiré el conte de Marqués:
«Recorda la sirena el seu darrer amor mariner i diu:
-Ni tan sols va pensar que podíem passejar per la platja amb l’aigua a la cintura. Ni que, al capdavall, ell tenia les cames curtetes i una mica tornes. Ni va pensar que sí que tinc boca… ¿Sabeu què us dic? No seré jo qui avise el pròxim mariner que el far no funciona. I si s’estavella contra les roques per mirar-me els pits, pitjor per a ell».
