Tinc una amiga que s’ha tatuat el mot «lleialtat» al seu braç. Té tot el dret a proclamar-ho, és una persona de lleialtats. Jo no m’ho he tatuat, però també ho soc de lleial. A la gent que estime, i també al projecte polític del qual forme part. Per això m’he esperat a escriure este article, a què s’haja acabat el procés de primàries de Compromís, per triar el nostre representant a la llista en què concorrerem a les eleccions europees.
S’ha fet pel sistema de primàries, que fa anys que amb poques variacions és la fórmula amb què triem a les persones que ens han de representar electoralment. Algú dels nostres ho va definir com la més avançada enginyeria democràtica, o alguna cosa similar. En aquell moment vaig escriure un article que qüestionava les bondats del model, perquè al meu entendre era incompatible amb les reserves per a partits. Feia tanta vergonya vore com allò que decidia la gent era posteriorment modificat al laboratori dels partits, que en un intent de dissimular li vam passar a dir reserves de pluralitat. Que és com dir-li «model avançat de mobilitat individual urbana», a un puto patinet elèctric. Però hem continuat insistint, alhora que creixen les veus crítiques amb el sistema.
El model de primàries obertes a la ciutadania, consisteix en el fet que cada persona amb dret al vot, militants, intenta convéncer al nombre més gros possible de familiars, amics, conegut i saludats, per tal que s’inscriguen en un web, sense cap altre compromís, i puguen adquirir així el dret a votar en primàries. Molta d’esta gent ni tan sols ens votarà després a les urnes de veritat, però decidiran a qui presentem en les candidatures. Alguns volen vendre això com un gran exercici democràtic. És tot el contrari. És, en el millor dels casos, una aposta per la participació, i és cert que ens permet mobilitzar mínimament la militància (en esta votació que ha acabat hui, no ha votat ni el 30% de la gent que en tenia dret), però el resultat no la representa necessàriament. I dic que no és democràtic, perquè en la pràctica permet que gent que vol que fracassem a les urnes vote a qui crega que és el pitjor candidat. O fa que qui tinga més amics controlables i influenciables tinga en la pràctica més poder per decidir, que el militant que penca cada dia per pur convenciment.
I dic «amics controlables i influenciables», perquè després arriba la segona part del procés, més ocult, i encara més impresentable, que és el de les llistes i llistetes, que corren pels grups de whatsapp. Ja saben, els que saben d’àlgebra creen grups d’elegibles i els envien a determinats grups d’electors, suggerint amablement a qui haurien de votar. Així, maximitzen els resultats. Si de deu només en pots votar a tres, no té sentit que els tres primers arrasen en la votació i no controles res més, així que diuen «a este grup li diem que voten a estos tres, i a aquells, a estos altres tres», i el resultat és que tot i que amb menys diferència de vots, aconsegueixes col·locar-ne sis de deu. La majoria absoluta.
Primera carta, les primàries. Segona carta, les primàries obertes per controlar el cens. Tercera carta, les llistes aritmètiques. Però per guanyar al Burro calen quatre cartes. Anem amb la darrera. Quan s’acosta el dia i l’hora de tancar les urnes, comences a rebre missatges on amablement eres informat que en Pau, en Pere i en Berenguera, que els havies inscrit tu (i se suposa que estan sota la teua capacitat d’influència), encara no han votat. Que si per favor els hi pots insistir.
Previsiblement, estem lluny d’unes noves eleccions, i per tant lluny d’un altre procés de primàries. Ja he dit que per lleialtat al projecte he esperat que acabe este procés, però per la mateixa lleialtat ho dic ara que Més Compromís està en un procés precongressual i ha de canviar els seus estatuts, i Compromís en conjunt, està també en un procés de reflexió interna de com ens hem de relacionar entre nosaltres, i com han de ser els processos de tria dels nostres candidats i candidates. Hi ha sistemes que són tant o més democràtics que les primàries, i molt més defensables des del punt de vista de l’ètica. I sí algú creu que estic proposant deixar en mans dels aparells dels partits l’elecció de candidats, ha de ser perquè encara no han entés que és exactament el que està passant ara, però sense transparència ni honestedat.
