Quasi 35% de la població espanyola, uns 17 milions de persones, ha viscut sempre en el municipi en el qual va nàixer. Les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostren que, malgrat la imatge d’una societat molt mòbil, una part important dels residents manté un fort arrelament local i no ha canviat mai de localitat.
A esta majoria arrelada se suma un altre bloc rellevant de població que sí s’ha desplaçat, però dins d’un radi relativament curt. El 28,9% dels espanyols ha canviat de municipi al llarg de la seua vida, encara que ho ha fet cap a una altra localitat de la mateixa província, la qual cosa apunta a moviments lligats a l’entorn laboral o familiar sense ruptura total amb la zona d’origen.
Diferències entre grans ciutats
El patró de mobilitat varia de manera notable entre les principals ciutats espanyoles. A Còrdova, el 57,1% de la població sempre ha residit en el mateix municipi, un percentatge que també és molt elevat a Múrcia (54%) i Sevilla (50%). Estes xifres reflectixen ciutats amb un component d’arrelament més intens i menor pes relatiu de la immigració interna o internacional.
En l’extrem contrari se situen L’Hospitalet de Llobregat, amb només un 17,6% de població que mai ha canviat de municipi, i també Palma (33,5%) i la Corunya (33,6%), on els residents que romanen en la seua localitat natal són clarament minoria. En estes urbs, la rotació residencial i l’arribada de veïns procedents d’altres zones són molt més habituals.
L’INE ressalta també el pes de la mobilitat entre comunitats i la immigració exterior en les grans ciutats. A Madrid, el 24,7% dels residents procedix d’una altra comunitat autònoma, la qual cosa indica una forta atracció de població de tot el país. A Barcelona, el 27,1% dels seus habitants va arribar des de l’estranger, un percentatge que subratlla el paper de la ciutat com a gran pol d’immigració internacional. A València, el 20,5% dels qui viuen allí ve d’un altre municipi de la mateixa província, una dada que reflectix la influència de la seua àrea metropolitana.
Quant a la població nascuda fora d’Espanya, el cens arreplega que, a 1 de gener de 2025, residien al país 9.464.210 persones d’origen estranger. D’elles, el 24,4% havia arribat en els dos anys anteriors a eixa data i el 12,8% ho havia fet només en l’últim any, la qual cosa mostra un flux recent encara significatiu malgrat unes certes moderacions.
El pes de la dècada 2001-2010 en la immigració
El percentatge de població estrangera descendix a mesura que es retrocedix l’any d’arribada, amb una excepció clara: la dècada compresa entre 2001 i 2010. En eixos anys, el 27% dels actuals residents nascuts a l’estranger es va establir a Espanya, la qual cosa confirma eixe període com una etapa clau d’arribada massiva d’immigració.
Per països, el dinamisme de les arribades recents és especialment intens entre algunes nacionalitats llatinoamericanes. Entre les persones nascudes a Colòmbia que residixen a Espanya, el 34,7% va arribar en 2023 i 2024, la qual cosa revela un augment molt concentrat en el temps. Els seguixen els nascuts al Perú, amb un 32,4%, i a Veneçuela, amb un 31,3%, també amb un elevat pes dels nouvinguts.
En el costat oposat, els nascuts a Bolívia, l’Equador i el Regne Unit presenten els menors percentatges de noves arribades en els dos últims anys, amb un 10,8%, un 13,1% i un 13,6%, respectivament. En estos casos predomina una immigració assentada des de fa més temps.
Més de la mitat de la població d’origen bolivià, romanés i equatorià va arribar a Espanya en la dècada de 2001 a 2010. En concret, el 60,3% dels nascuts a Bolívia, el 54,5% dels procedents de Romania i el 51,8% dels originaris de l’Equador es van establir en eixe període, la qual cosa explica la consolidació d’estes comunitats. En el cas de França, la majoria de les persones nascudes allí que residixen a Espanya, el 48,2%, va arribar fins i tot abans de 2001, la qual cosa dibuixa una presència més antiga.
Nivell educatiu i diferències per territori
El cens també analitza el nivell educatiu de la població de 15 anys o més. En 2024, el 33,6% tenia estudis superiors, mentres que el 14,8% només havia completat l’educació primària o un nivell inferior. Si es delimita l’anàlisi a la franja de 25 a 64 anys, el percentatge de persones amb estudis superiors puja fins al 42,7%, reflectint una major qualificació entre la població en edat laboral.
Les diferències per territori són marcades. Guipúscoa encapçala la classificació provincial amb un 44,6% de residents amb estudis superiors, seguida de Bizkaia, amb un 43,3%, i Madrid, amb un 42,4%. En l’altre extrem se situen Conca (23,8%), Toledo (24,5%) i Almeria (25,1%), on la proporció de titulats superiors és clarament més reduïda.
En observar la nacionalitat i el lloc de naixement, emergixen contrastos addicionals. Entre els estrangers, el 25,2% compta amb educació superior, mentres que el 27,3% només ha finalitzat l’educació primària o un nivell inferior. Si es pren com a referència als nascuts a l’estranger, independentment de la seua nacionalitat actual, el percentatge amb estudis superiors és del 28%, i el 22,3% es queda en la primària o menys.
Per països de naixement, els majors percentatges de població amb estudis superiors corresponen als originaris de Veneçuela (47,4%), França (45,5%) i l’Argentina (44,3%). En canvi, els nascuts al Marroc, Romania i República Dominicana presenten els menors nivells relatius de titulació universitària o equivalent, amb taxes del 9,3%, 14,5% i 17,8%, respectivament.
En conjunt, les dades de l’INE dibuixen una població en la qual conviuen un fort arrelament local, una mobilitat interna moderada, una immigració exterior que va tindre el seu gran impuls entre 2001 i 2010 i un nivell educatiu que millora generació rere generació, encara que amb notables diferències entre territoris i orígens.
