Investigadors de la Universitat d’Alacant han documentat un sistema de gestió de l’aigua d’època romana adaptat a les condicions semiàrides a Elx i en altres enclavaments del sud-est peninsular. Estes actuacions s’han concebut amb un doble objectiu: esmorteir els efectes de les riuades i emmagatzemar recursos hídrics per al regadiu. El treball, centrat en el territori de la colònia de Ilici i dirigit pel catedràtic Jaime Molina Vidal, ha tret a la llum solucions hidràuliques que combinen defensa del camp i aprofitament agrari en un entorn amb pluges torrencials i llargs períodes secs.
Basses i una ‘superpresa’ per al Vinalopó
S’ha demostrat, mitjançant noves tècniques de datació (OSL), que l’antiga presa coneguda com Assut de l’Argamassa, de 130 metres de longitud i amb trams conservats de més de quatre metres d’altura, pertany a època romana —en el trànsit del segle I a. C. a l’I d. C.— i no al període islàmic, com s’havia pensat. Este canvi d’atribució ha reordenat la cronologia del paisatge hidràulic d’Elx i avança diversos segles la implantació d’un pla de control d’avingudes.
Esta ‘superpresa’ de formigó s’ha descrit com una obra concebuda per a regular les avingudes del riu Alebus (actual Vinalopó), que desemboca en un aiguamoll interior. La seua funció era doble: permetre regs i, alhora, protegir els cultius del marge dret enfront d’inundacions i riuades; un disseny que, en paraules de Molina Vidal, és ‘una cosa que és absolutament inèdit perquè no es coneixia’. En actuar com a barrera i comporta, la infraestructura hauria reduït l’energia de les crescudes i canalitzat cabals cap a zones de cultiu, evitant pèrdues de sòl fèrtil.
També s’ha descobert un sistema de grans basses, algunes de fins a 2.500 metres quadrats i 50 metres de costat, pensat per a laminar les crescudes que arrasen les hortes i per a guardar eixe cabal amb vista a regs de suport en estacions seques o en situacions d’emergència. Fins ara s’han documentat quatre en el camp d’Elx, se sospita que hi ha més, i la seua capacitat s’ha estimat en ‘milions de litres d’aigua’, un ‘model’ que els especialistes no han tornat a documentar al llarg de la història. L’existència de diversos depòsits interconnectats suggerix una planificació a escala territorial, amb punts d’emmagatzematge estratègics en zones baixes i llits secundaris.
Un model lligat a l’Òptim Climàtic Romà
L’equip ha destacat que este mètode de gestió hídrica resulta especialment interessant en el context del denominat Òptim Climàtic Romà (segles I-II d. C.), una fase càlida acreditada científicament des de 2018 que va portar un augment de les pluges torrencials. En eixe escenari, infraestructures com a preses i basses haurien permés protegir collites, assegurar l’aportació de reg i estabilitzar la producció agrícola, condicions indispensables per al desenrotllament de la colònia de Ilici.
Segons les investigacions citades per Molina Vidal, entorn del canvi d’Era i el període altoimperial (segles I a. C.-II d. C.) s’ha registrat un calfament global que produiria més episodis de pluja extrema; els escriptors llatins van arribar a esmentar inundacions en la mateixa Roma. El patró climàtic descrit explica que una societat agrícola optara per combinar defensa enfront d’avingudes i retenció d’aigua, reduint el risc de danys i aprofitant cada episodi de pluja per a alimentar els sistemes de reg.
El catedràtic ha apuntat que semblen verificar-se oscil·lacions de calfament relativament regulars, d’uns 1.000 anys, lligades a cicles solars —com l’Òptim Climàtic Romà i l’Anomalia Climàtica Medieval—, alternades amb fases de fort refredament, entre elles la Xicoteta Edat de Gel de l’època moderna (segles XVI al XIX), a les quals haurien contribuït també erupcions volcàniques. I ha afegit que el calfament global actual podria relacionar-se amb eixos cicles, encara que, per la seua major dimensió i el seu ritme accelerat, ha de posar-se en relació amb l’activitat humana i l’augment d’emissions de CO₂.
Els investigadors han subratllat que estos sistemes de gestió de l’aigua són típics de zones semiàrides i s’han documentat en època contemporània en tot el sud-est peninsular. En el cas d’Elx, s’associen a la colonització romana de la segona mitat del segle I a. C., i la troballa obri la porta a localitzar més estructures semblants en l’entorn, reforçant el valor patrimonial i històric del paisatge agrícola.



