Una família il·licitana de nou membres, entre ells tres menors, roman a Kuwait i ha denunciat sentir-se ‘abandonada‘ després de rebutjar l’alternativa comunicada per l’ambaixada: desplaçar-se pels seus propis mitjans 1.500 quilòmetres de desert fins a un altre aeroport per a intentar eixir del país, sense garanties de vol ni acompanyament.
El grup va viatjar el 19 de febrer i tenia previst tornar l’1 de març, però el tancament de l’espai aeri i la cancel·lació de vols els va deixar bloquejats. Després d’inscriure’s en el sistema consular, asseguren que només van rebre l’acusament de registre i un missatge tranquil·litzador, fins que se’ls va indicar que l’única opció era abandonar Kuwait per compte propi. Susi Amorós va detallar: ‘Ens diuen que anem amb dos xiquets xicotets i un menor de 17 anys, tot al nostre càrrec, i que si ens passa una cosa greu la repatriació seria per compte de les nostres famílies’, i va afegir: ‘em diuen que prepare una motxilla amb aigua i menjar perquè no sé què em trobaré’. Per a ella, ‘no és una solució diplomàtica, és quasi un suïcidi’. També van rebutjar la possibilitat de desplaçar-se amb autobús fins a l’aeroport de Gidda i esperar allí diversos dies sense places confirmades: ‘No podem acceptar este mètode, sobretot amb xiquets’. ‘Ens sentim abandonats a la nostra sort’.
Alternativa inviable i petició d’evacuació
L’alcalde d’Elx, Pablo Ruz, ha organitzat una compareixença amb videotelefonada des de Kuwait per a visibilitzar el cas i ha explicat que el consistori ha parlat ‘amb els 22 il·licitans que encara són als països del conflicte’, a més de contactar amb ambaixades, el Ministeri d’Afers exteriors i la comissió de crisi. En el seu missatge públic va resumir la posició municipal: ‘Volem ajudar-los a eixir de Kuwait i el Ministeri els ha donat solucions que són inviables‘, i va demanar ‘un missatge de tranquil·litat i que se’ls done una solució útil i real perquè tornen a casa com més prompte millor’. El regidor ha anunciat que intentarà parlar directament amb el ministre José Manuel Albares per a reclamar una evacuació que garantisca la seguretat d’esta família i d’altres il·licitans.
Mentres esperen novetats, les afectades romanen en la vivenda d’uns familiars residents a Kuwait. Segons Bea Alcalá, les autoritats locals han adoptat mesures de racionament i control de preus, els supermercats continuen oberts i reben avisos oficials sobre zones a evitar. ‘Ara com ara la major seguretat és quedar-nos ací, on tenim menjar i aigua’, va afirmar, subratllant que la prioritat és no exposar als menors a un trajecte incert i potencialment perillós.
L’entorn tampoc convida a assumir riscos innecessaris: relaten que sonen amb freqüència alarmes antiaèries i que la metralla d’un projectil va causar recentment la mort d’una menor a uns 400 metres del seu domicili. ‘És una guerra i de moment estem protegits, però no estem segurs’, recalquen. Susi admet la dificultat del dilema al qual s’enfronten: ‘Potser el que hui em sembla una bogeria com és travessar un desert, igual si demà em cau una bomba al costat, em semble la via més acceptable’.
En este context, la família insistix en una eixida ‘segura i real‘ coordinada per les autoritats, que no trasllade el risc ni el cost als ciutadans. El seu cas exemplifica les limitacions de les alternatives improvisades en emergències i la necessitat d’operatius d’evacuació que oferisquen certeses mínimes als qui es troben atrapats en zones de conflicte.
