Manuel Vicent ha complit 90 anys i ho ha celebrat en el Festival de Màlaga amb una mescla d’ironia i lucidesa. ‘El que em fot és que em sent observat com un animal estrany’, va llançar amb la seua habitual desimboltura, abans de reivindicar la litúrgia de la sala com a refugi: ‘pagues deu euros per tornar a ser un xiquet des que apaguen les llums’.
En el certamen s’ha presentat ‘Demà seré feliç’, un documental construït a partir d’una conversa de nou hores al llarg de tres dies amb David Trueba i Luis Alegre. Els dos ja havien explorat este format de pel·lícula-conversa en ‘La cadira de Fernando’ al costat de Fernando Fernán Gómez. Segons van explicar els directors, el projecte ‘naix de la fascinació que et produïx algú quan comprens que és únic i la seua manera de contar la vida és enlluernadora’ i ‘deixar testimoniatge d’este cervell singular ens semblava una cosa obligatòria’. El resultat busca capturar una veu que mescla memòria personal, sentit de l’humor i una mirada escèptica però lluminosa sobre l’existència.
Celebració en el festival
Després de la projecció, l’auditori, animat pel productor Arturo Valls i amb la cantant Ana Belén entre el públic, ha entonat l”Aniversari feliç’. L’escriptor, nascut a la Vilavella (Castelló), ha respost amb sornegueria: ‘ja us arribarà, ja us arribarà’. Minuts abans, l’alcalde de Màlaga, Francisco de la Torre, li ha entregat una Biznaga en senyal de reconeixement, i els dos han recordat sobre l’escenari el seu pas per la mateixa caserna durant el servici militar. L’escena ha convertit l’homenatge en una celebració compartida de l’edat i d’una trajectòria que el mateix Vicent es resistix a solemnitzar.
Divertit, incisiu i intel·ligent, en una xarrada posterior amb un reduït grup de periodistes, Vicent ha llevat importància al nombre rodó. ‘Què volen, que vaja amb un bastó arrossegat com un cuc?’, s’ha preguntat, abans d’admetre que ‘tot depén de com vingues de fàbrica’. La seua ironia funciona com una forma de defensa i, al mateix temps, com una manera de desactivar el tòpic de l’escriptor venerable.
Cinema, edat i ofici
‘Jo crec que a partir dels 75 anys ja no es complixen anys, l’edat se suspén. Ja és malaltia o salut, il·lusió o derrotisme, projectes o puta merda en la vida’, ha resumit. Just este dimarts ha mort el seu amic i veí Raúl del Pou; els dos havien nascut en 1936, i el mateix Vicent ha reconegut: ‘Érem dos, i m’he quedat jo només’.
La seua relació amb el cinema travessa tota la seua biografia. De xiquet veia des de la seua terrassa la mitat de la pantalla d’un cinema d’estiu i, hui, continua acudint cada dissabte, ‘en una quadrilla amb tres viudes’. Per a ell, ‘tot és una fantasmagoria‘: l’entrada es convertix en un bitllet a la ingenuïtat i la bona pel·lícula és aquella que et manté fins al final sense que et destorbe ‘una paraula literària o un mal enfocament de la càmera’. Considera, per això, que aconseguir una cinta que ‘t’enlluerne des del primer fotograma fins a l’últim’ és ‘extremadament difícil’. Va intentar ser director i ho va explicar en la seua novel·la ‘Ava en la nit’, però no li van admetre a l’Escola Oficial de Cinematografia.
Es va decantar llavors per l’escriptura i la crònica política i social, amb un estil irònic i nostàlgic que explora una mirada pròpia. ‘La realitat és polifacètica i a mi el que més m’agrada d’una columna és parlar de qualsevol cosa anodina i al final donar un gir a l’espill, veure’l des de l’altre punt de vista’, ha explicat. Preferix no llegir els comentaris a les seues columnes en ‘El País’ i manté una idea fixa: ‘les persones estan fabricades, dissenyades i esculpides per la mirada dels altres. Tu eres el que la gent creu que eres. L’espai que tu ocupes en la societat, en la vida, des que t’alces fins que et fiques al llit, l’està tallant la gent que t’observa voltant’.
