Un llapis, una llibreta i un espai a l’aire lliure basten perquè el dibuix deixe de ser un gest solitari i es convertisca en un punt de trobada. A València, el projecte Ull Gargot ha aconseguit transformar la intimitat del quadern en una cita mensual gratuïta on il·lustradors professionals i aficionats es reunixen per a dibuixar junts, compartir processos i crear comunitat.
La professió de l’il·lustrador sol desenrotllar-se entre quatre parets, moltes hores de treball a casa i una relació molt íntima amb el propi quadern. Precisament per a trencar amb eixa dinàmica naix Ull Gargot, impulsat pels il·lustradors Diego Blanco, Gabriel Cerezuela i Guiomar Martín. Ells mateixos expliquen que l’objectiu inicial era generar un espai i unes dinàmiques entre professionals que solen enfrontar-se sols als seus projectes i dubtes, però que necessiten també el suport d’altres creadors.
L’origen del projecte es troba en una experiència personal. Blanc compte com un viatge a Betanzos li va fer descobrir una comunitat artística molt pròxima i activa, capaç d’omplir un poble xicotet de plans culturals i trobades entre creadors. Eixa implicació constant en la vida del lloc, i la facilitat per a trobar-se i col·laborar, va despertar en ell una certa enveja i la idea de traslladar una cosa similar a València, ciutat en la qual viu des de fa una dècada, quan va arribar per a estudiar Belles Arts.
Tant Cerezuela com Martín procedixen de fora de la Comunitat Valenciana, de Múrcia i Valladolid respectivament, però porten més de quatre anys professionalitzant-se a València i combinant la il·lustració amb el disseny gràfic i la docència. Eixa mescla de disciplines, sumada a amistats en comú i a trobades informals, va acabar unint als tres entorn d’una mateixa inquietud: compartir el que el dibuix suposava per a ells com a via de fuita i convertir-lo en un motor de comunitat.
D’eixa reflexió va sorgir una pregunta senzilla però determinant: per què no fer alguna cosa semblança a València. A partir d’ací va començar una pluja d’idees que va donar nom al projecte, Ull Gargot, i va obrir un llistat de dubtes pràctics: com organitzar una quedada, en quin lloc a l’aire lliure podia fer-se, quins permisos es necessitaven, quina data era la idònia o com comunicar-ho per a arribar a altres persones amb les mateixes ganes de dibuixar.
La primera convocatòria d’Ull Gargot va tindre lloc als Jardins de Monforte el 18 d’octubre de 2025. Els impulsors esperaven una trobada xicoteta, quasi íntim, amb una desena d’amics. No obstant això, després de pujar un vídeo a xarxes socials, la proposta es va viralitzar i va congregar a més de 200 assistents. Eixa resposta massiva els va obligar a improvisar, recórrer el parc i buscar racons perquè tothom trobara un lloc on asseure’s, obrir la llibreta i dibuixar.
En aquella primera cita es van mesclar jóvens i adults, professionals consolidats i persones que a penes començaven a gargotejar. El parc es va omplir de quaderns oberts que arreplegaven des d’ocells i estàtues fins a escenes de persones passejant, llegint o practicant esport. Al final de la jornada, totes les llibretes es van disposar juntes en el sòl en el que van batejar com a galeria al sòl, un moment col·lectiu per a observar els resultats d’eixa sessió de dibuix compartit i apreciar la diversitat de mirades.
Amb el temps, els organitzadors han comprovat que més enllà de coordinar les quedades, el verdaderament important és l’espai que s’obri per als altres. Martín destaca que no han creat una tribu tancada d’il·lustradors, sinó un lloc on els qui acudixen troben un lloc per a relacionar-se, compartir referències, perdre la por d’ensenyar els seus dibuixos i sentir que formen part d’una cosa més àmplia.
La importància de l’espai públic
Els espais on es convoca Ull Gargot no són un detall menor. El Jardí de Monforte, el Parc Central, els Jardins de Vivers o la plaça del Patriarca, on se celebra la trobada del diumenge 26 d’abril, es trien amb una intenció clara: gaudir de l’espai públic sense necessitat de consumir. Estos llocs permeten que qualsevol puga acostar-se amb el seu quadern, sense cost d’entrada ni obligació de fer gasto, i participar d’una activitat cultural oberta.
Els impulsors subratllen que intenten fer just el contrari del que sol viure un il·lustrador, que és quedar-se a casa i no parlar amb ningú. Tampoc volien traslladar l’experiència a una cafeteria, on l’espai està vinculat al consum i pot limitar la participació. En un parc, en canvi, tot és gratuït i l’entorn convida a compartir. Ensenyar el propi art, mostrar esbossos i fins i tot errors es torna part natural de la trobada.
La naturalesa present en estos jardins dins de la ciutat actua a més com un estímul constant. Arbres, plantes, animals, gent patinant o practicant taitxí es convertixen en escenes que alimenten la imaginació i ofereixen motius de dibuix molt variats. Cada assistent pot triar el seu propi enquadrament i ritme, però el paisatge comú fa que tots treballen amb un fons compartit, la qual cosa facilita després la conversa sobre els resultats.
Al llarg de les diferents convocatòries no tot ha sigut perfecte. En una de les sessions més recordades pels participants, un fort vent va començar a alçar les fulles dels quaderns, fent impossible col·locar les llibretes en el sòl per a muntar l’habitual galeria al sòl. Lluny de cancel·lar eixe moment final, la dificultat els va portar a reinventar la dinàmica.
Així va sorgir l’anomenada galeria a la mà. Cada persona va subjectar la seua llibreta i va anar ensenyant-la a la resta, de manera més pròxima i directa. Esta solució improvisada va afavorir la conversa, va posar rostre als qui fins llavors només es coneixien de vista i va permetre que es generara una relació més personal entre els assistents. El contratemps meteorològic es va transformar en una oportunitat per a reforçar el caràcter social del projecte.
Una exposició de llibretes en Nau 3
De les quedades d’Ull Gargot també han nascut iniciatives fora dels parcs. Durant una sessió en el Parc Central, el director del Centre Cultural Nau 3 Ribes, Miguel Ángel Jordán, es va interessar pel grup en veure a tantes persones dibuixant juntes. En preguntar què estaven fent, va descobrir el projecte i va oferir l’espai de Nau 3, de caràcter públic, perquè ho utilitzaren.
A partir d’eixa invitació va sorgir la idea d’organitzar una exposició de llibretes que jugara amb el concepte tradicional de mostra artística. En lloc d’exhibir obres finalitzades i polides, es va decidir ensenyar esbossos oberts, processos de treball i pàgines inacabades sota el tema ciutats utòpiques i distòpiques. La proposta consistia a mostrar allò que normalment roman ocult: proves, traços dubtosos, anotacions i errors.
Blanco explica que l’interessant d’esta exposició és que no hi havia làmines impreses, sinó quaderns reals oberts, alguna cosa que definix com exposar les teues vergonyes. Per a molts il·lustradors, mostrar el procés pot generar pudor, però en fer-lo de manera col·lectiva i en un entorn segur es convertix en una ferramenta per a aprendre d’uns altres i assumir que la creació també està feta d’intents fallits i correccions.
Els tres impulsors veuen Ull Gargot com un ventall de possibilitats que s’expandix amb cada trobada. Imaginen un futur amb grans plans, com ampliar formats, participar en convocatòries o buscar finançament per a sostindre i fer créixer el projecte. No obstant això, tenen clar que l’essència ha de continuar sent la mateixa: mantindre una xarxa d’art a l’aire lliure que permeta continuar dibuixant en companyia, ocupant l’espai públic i demostrant que el dibuix pot ser, a més d’un acte íntim, un exercici col·lectiu de comunitat.







