Les festes de Moros i Cristians d’Alcoi arriben al seu últim dia amb la celebració del Dia del Alardo, una jornada en la qual es recreen les guerrilles de 1276 entre els bàndols moro i cristià pel control de la ciutat. Este tancament fester concentra el component més bèl·lic i espectacular de les celebracions, amb l’ús massiu d’arcabussos de avancarga, coneguts popularment com trabucos, que evoquen l’ambient d’una autèntica guerra d’arcabusseria.
En este espectacle visual i sonor participen les 28 filaes o comparses que integren les dos tropes enfrontades. Al llarg del dia dispararan en conjunt 2.960 quilos de pólvora, una xifra que suposa 62 quilos més que en l’edició de 2025 i que posa en relleu la magnitud del desplegament. El baluern dels trets es repetix de forma quasi constant durant el matí i la vesprada, creant una atmosfera de combat continu mentres el fum tiny de gris el cel sobre la ciutat.
L’escalada de trets no es limita a un sol punt, sinó que es repartix en diferents moments i escenaris del nucli urbà, la qual cosa permet al públic seguir de prop l’evolució simbòlica de la batalla. L’increment de pólvora respecte a l’any anterior es traduïx en una experiència encara més intensa per als sentits, amb ràfegues de so que ressonen als carrers i obliguen molts assistents a protegir-se les oïdes mentres gaudixen de la desfilada d’esquadres i tiradors.
Ambaixades i lluita final per la fortalesa alcoiana
Els enfrontaments armats troben el seu contrapunt en la paraula durant l’escenificació de les ambaixades, un dels actes més esperats del Dia del Alardo. Al matí se celebra l’ambaixada mora i a la vesprada té lloc l’ambaixada cristiana. En les dos, representants de cada bàndol defenen els seus arguments per a fer-se amb la fortalesa alcoiana, que simbolitza el domini de la ciutat.
En la primera part de la jornada, el bàndol moro aconseguix fer-se amb el castell fester, escenificant la presa de la plaça per les tropes mahometanes. Més tard, l’exèrcit de la Creu es reorganitza i presenta les seues raons i exigències en l’ambaixada cristiana, en la qual es planteja la devolució de la ciutat al bàndol cristià. Este pols dialèctic culmina en una lluita final en la qual les tropes de la Creu acaben recuperant la fortalesa enmig d’una nova onada de trets d’arcabusseria.
Amb la caiguda de la nit, el protagonisme es desplaça per complet cap al castell de festes, que es convertix en el centre de totes les mirades durant l’acte de l’Aparició. Este espectacle de llum, música i color, de tot just cinc minuts de duració, posa el fermall simbòlic a les celebracions en honor a Sant Jordiet. Des de l’alt del castell, la figura del patró llança centenars de fletxes com a representació de la intercessió que, segons la tradició, va permetre la victòria cristiana en el segle XIII.
La brevetat de l’Aparició no resta força a la seua càrrega emocional. El contrast entre el baluern dels arcabussos del dia i el caràcter més solemne i lluminós d’este últim acte reforça el relat fester que s’ha anat construint des de la primera jornada. D’esta manera, el Dia del Alardo no sols tanca el programa d’actes, sinó que concentra en unes hores el record de la batalla, el pes de la tradició i la devoció al patró que presidix les festes de Moros i Cristians a Alcoi.
