El soroll, un agressor invisible per a la salut
El soroll s’ha convertit en un agressor invisible per a la salut al qual a penes se li para atenció, a pesar que afecta de manera directa a xiquets, persones majors i als qui patixen patologies relacionades amb el sistema nerviós o el sistema locomotor. Esta contaminació acústica forma part del dia a dia, especialment a les ciutats i en els entorns pròxims al trànsit, però la majoria de la població no és conscient de les seues conseqüències sobre el benestar físic i mental.
Sense cultura per a protegir-se del soroll
Experts en acústica recorden que el soroll està reconegut per l’Organització Mundial de la Salut com un contaminant, igual que uns altres que sí que percebem com a perillosos. No obstant això, insistixen que no existix una autèntica cultura de protecció enfront del soroll. Això provoca que es normalitzen nivells sonors que, amb el temps, poden generar problemes de salut, sobretot en les persones més vulnerables.
Xiquets, majors i pacients amb malalties que afecten el sistema nerviós o locomotor es troben entre els col·lectius més exposats. Si és el cas, l’impacte del soroll pot ser major perquè el seu organisme té menys capacitat per a compensar l’estrés que provoca esta exposició constant. Així i tot, el soroll es percep sovint com una simple molèstia passatgera i no com un factor de risc per a la salut.
En l’àmbit educatiu, les diferències entre entorns urbans i rurals són evidents. Els centres escolars situats al costat de grans carreteres, vies de tren o zones de pas freqüent d’avions suporten nivells de soroll molt més alts que aquells situats en zones tranquil·les. Els mapes de soroll europeus mostren valors molt elevats en estes àrees i confirmen que l’entorn sonor de molts col·legis està lluny de ser el més adequat per a l’aprenentatge.
Retard en l’aprenentatge de la lectura i problemes de comportament
Estudis citats per especialistes en acústica relacionen estos alts nivells sonors amb el temps que tarden els xiquets a aprendre a llegir i amb canvis en el seu comportament. El cos, encara que no el perceba de manera conscient, reacciona com si hi haguera un agressor permanent. L’exposició continuada al soroll manté als menors en un estat d’alerta que dificulta la seua capacitat de concentració.
Els experts expliquen que l’organisme nota l’agressió de l’energia acústica fins i tot quan la persona creu haver-se acostumat a un entorn sorollós. En el cas dels xiquets, això es traduïx en majors dificultats per a centrar-se en les tasques escolars i, en particular, en l’aprenentatge de la lectura, que requerix atenció sostinguda. A llarg termini, esta sobrecàrrega pot derivar en problemes de conducta o en un major nerviosisme a l’aula.
L’Organització Mundial de la Salut disposa des dels anys 80 d’una escala orientativa amb els nivells de decibels recomanats segons el moment del dia i el lloc en el qual es trobe la persona. Per a garantir un descans adequat, no s’hauria de superar la barrera dels 30 decibels durant la nit. Per damunt d’eixa xifra, el somni es fragmenta amb més facilitat i el cos no es recupera de l’esforç acumulat durant la jornada.
En canvi, els mapes europeus registren des de 2003 nivells habituals de 55 decibels en moltes zones urbanes, un valor que ja genera molèsties. A partir de 65 decibels, fins i tot mantindre una conversa normal comença a resultar difícil, perquè cal elevar la veu per a fer-se entendre. Superar eixe llindar implica, a més, un increment del risc de patir problemes de salut a curt, mitjà o llarg termini, en funció de la intensitat i la duració de l’exposició.
Els especialistes advertixen que 80 decibels ja és un valor perillós. En un lloc de treball que abast este nivell seria obligatori aplicar mesures específiques de protecció, i a partir de 85 decibels es considera imprescindible l’ús de protectors auditius. No obstant això, algunes carreteres generen estos mateixos nivells de soroll al costat de centres educatius, la qual cosa en la pràctica exposa a xiquets i docents a condicions que, en l’àmbit laboral, exigirien equips de protecció.
Mesures per a reduir el soroll i protegir la salut
Enfront d’esta realitat, la planificació urbana cobra un paper clau. El més lògic hauria sigut situar els col·legis en zones resguardades del trànsit intens, però en molts casos això no ha ocorregut. Com a conseqüència, és necessari adoptar mesures correctores, com la reducció de la velocitat del trànsit de 50 a 30 km/h al voltant dels centres escolars. Esta limitació disminuïx tant el nivell de soroll com el risc d’accidents.
Una altra de les solucions que es plantegen són les barreres acústiques o les pantalles de vegetació. Estes estructures, a més de resultar més agradables a la vista, actuen com a filtre i reduïxen part de l’impacte sonor que generen els vehicles. També s’ha estés la pràctica de substituir l’asfalt per paviments dissenyats per a produir menys soroll quan circulen sobre ells els cotxes.
Els experts matisen que, encara que el cotxe elèctric siga més silenciós quant al motor, el contacte del pneumàtic amb el paviment continua generant soroll. Per això s’insistix que no n’hi ha prou amb canviar el tipus de vehicle: és necessari actuar també sobre el disseny dels carrers, el tipus de ferm i la distribució del trànsit, especialment en les proximitats d’escoles i zones residencials.
Segons el parer dels especialistes, el sentit comú indica que no haurien de circular cotxes just enfront de les entrades dels col·legis i que, sempre que siga possible, caldria desviar la circulació a altres vies. A més, proposen millorar els aïllaments acústics dels edificis escolars i dels patis per a garantir un confort sonor mínim durant la jornada lectiva i els esbarjos.
Esta falta de benestar acústic no es limita als col·legis. Els qui estudien el soroll consideren que la societat en el seu conjunt no està suficientment conscienciada sobre este problema. Recorden que les associacions de mares i pares poden exercir un paper essencial en exigir solucions i portar el debat a les administracions. No obstant això, la contaminació acústica lligada al trànsit continua percebent-se, en molts casos, com un mal inevitable.
Resulta significatiu que existisca més consciència sobre el soroll d’oci que sobre el soroll de carreteres, aeroports o trens. Quan la molèstia procedix de locals d’oci, festivals o zones amb declaració de saturació acústica, com alguns barris molt freqüentats, els veïns solen tindre clar a qui dirigir-se per a denunciar. En canvi, quan la font és una via ràpida, una línia ferroviària o un aeroport, el camí per a reclamar solucions es torna difús.
En alguns punts s’han aconseguit reforços d’aïllament acústic en vivendes pròximes a aeroports o la instal·lació de pantalles al costat de línies de tren d’alta velocitat. No obstant això, en el cas de moltes carreteres, el problema persistix i tendix a infravalorar-se, malgrat que una part molt majoritària del soroll arreplegat en estudis europeus procedix precisament del trànsit rodat.
Entre les mesures que s’assenyalen per a reduir esta contaminació sonora destaca el reasfaltat periòdic de les carreteres, amb la finalitat de mantindre les seues propietats acústiques. Quan el ferm es deteriora, el contacte amb els pneumàtics es torna més sorollós i augmenta l’impacte sobre les persones que viuen, treballen o estudien en les proximitats. Mantindre el paviment en bones condicions es convertix així en una ferramenta més per a protegir la salut enfront d’este agressor invisible.
