La secció segona de l’Audiència Provincial de València empara a una parella d’ocupes que es va instal·lar en un pis de la localitat de Torrent, en l’Horta de València. La justícia s’empara en que els ocupes van abandonar la casa ocupada una volta van tindre constància de què la propietària volia que se n’anaren. És a dir, fins a sis mesos després de l’ocupació, no es reunien tots els requisits exigibles per a que es considerara que la parella havia comés un delicte d’usurpació d’habitatge.
D’esta manera es desprén de la resolució, en la que el tribunal estima el recurs interposat pels ocupes contra una resolució del jutjat que els condemnava al pagament d’una multa per un delicte d’usurpació d’habitatge. També se’ls obligava a abandonar l’immoble.
La parella es va instal·lar sense cap classe d’autorització en una casa de Torrent des de gener fins a juny de 2018. Van tindre coneixement de la falta de consentiment de la titular a la seua ocupació el 21 de maig d’eixe mateix exercici.
Davant de la sentència condemnatòria del jutjat, els ocupes, defensats pel despatx d’advocats Castillo Castrillón, van interposar un recurs i l’Audiència els ha donat la raó. Segons han explicat els lletrats, la conclusió en este cas va ser que la propietària va iniciar unes actuacions per via penal en lloc de fer-ho per la civil, i d’esta manera no es complien tots els requisits del delicte d’usurpació.
En estos casos, en els que es dona la raó als ocupes, els propietaris, segons han explicat, hauran d’acudir per la via civil, cosa que «allarga» els terminis en haver de recórrer a dos juís diferents.
Els requisits del delicte
En este cas concret, l’Audiència recorda que, per a que es reunisquen tots els requisits del delicte, ha d’haver-hi: ocupació amb certa vocació de permanència; que la pertorbació possessòria puga ser qualificada d’ocupació; que l’ocupa no tinga títol jurídic que legitime la possessió; que conste la voluntat contrària a tolerar l’ocupació per part del propietari de l’immoble; i que concórrega dol, que abasta el coneixement de la alienitat de l’immoble i l’absència d’autorització.
En este procediment no va quedar acreditada l’existència de requeriment o comunicació prèvia de l’acusada per a que abandonaren l’immoble, ni tan sols que es posara en el seu coneixement la falta de consentiment de l’entitat propietària al seu manteniment en l’immoble fins a la data en la que la Policia va acudir a identificar als ocupants de la casa —el 21 de maig—, data en què es va interposar la denúncia.
La clau de l’absolució: Abandonar la casa ocupada una volta es denuncia
Pràcticament un mes després de què es presentara la policia, ja no constava que hi haguera ningú en l’habitatge. Just després de què els ocupes saberen que la propietària volia que se n’anaren.
D’esta manera, el tribunal considera acreditat que des de què els denunciats van tindre constància certa de l’oposició de la titular de l’habitatge a l’ocupació, no van desenvolupar una ocupació apta per a lesionar el bé jurídic, ja que no consta que es comportaren de manera reveladora d’oposició.
De fet, agrega, de ser cert que abandonaren la casa en el termini que els denunciats van referir —en el juí van dir el 13 de juny—, una cosa que «no resulta descartable», «el que cap és admetre que, coneguda l’oposició de la titular a la permanència en l’immoble, van gestionar l’abandó de l’habitatge en un termini raonable».
Per això, en no haver-se acreditat la concurrència dels elements típics del delicte pel que es va formular acusació contra els denunciats, l’Audiència, sense examinar les altres al·legacions, els absol del delicte d’usurpació.
