La periodista Pilar Eyre ha confessat en el seu blog de ‘Lecturas’ algunes de les experiències més íntimes i personals del cantant Raphael, algunes d’elles desconegudes per a gran part del públic i, fins i tot, de la gent més pròxima a ell.
Entre eixes vivències, segons Eyre, el cantant ha passat per moments molt durs al llarg de la seua vida i de la seua carrera musical, fins i tot per depressions que a punt van estar d’acabar la seua trajectòria.
«Puge a un escenari i sé que valc per a això… però en la vida, ai, en la meua vida, a voltes em sent en el cel i unes altres m’afone en el més profund dels abismes», són algunes de les paraules del cantant sobre eixos durs moments.
Raphael sempre ha considerat que la música, la seua veu, l’ha salvat de viure una vida plena de penúries. Amb només 10 anys va començar a treballar com a missatger per a poder ajudar en casa, però la música va portar al cantant a convertir-se en un dels artistes espanyols més coneguts i internacionals del segle passat.
En un dels episodis que recorda, Natàlia, la seua dona, va ser qui va estar al seu costat quan un atac d’ansietat, que ell va confondre amb un infart, a punt va estar d’apartar-lo de la música. «Va ser horrible, em va passar tota la meua biografia davant dels ulls», aclaria el cantant, que també afirma que en eixe moment va decidir no pujar-se més a un escenari perquè en cada actuació «es deixava un tros de la seua vida».
Els fans i seguidors del cantant van acudir en massa a demanar explicacions i el cantautor va dir que havia recapacitat i que seguiria avant amb la seua carrera, perquè «no podia viure sense el seu públic». Eyre assegura que, una volta que va anar a visitar-lo a sa casa de Marbella, el va vore «fràgil, pàl·lid, tendre» i demanant una manta a la seua dona tot i estar a més de 30 graus.
Fa més de 30 anys, en canvi, assegurava que «si no em mate en un accident d’aviació, em jugue la vida a que dins de 30 anys no em recordarà ningú». Per sort, Raphael va errar en les seues prediccions i ara, amb 77 anys, seguix al peu del canó donant un centenar de concerts a l’any: «Seguiré fins que arribe a ser tan volgut com el ratolí Mickey».
