La barraca Cucalo a Alboraia s’ha desplomat. L’Associació Cultural l’Horta de València havia alertat del greu estat d’abandó de la barraca des de fa molt temps. És més, l’entitat es va oferir a restaurar-la a canvi d’obrir-la com a Museu Viu de l’Horta i va rebre «una negativa després d’una altra per part dels propietaris (Germans Lladró) i de l’Ajuntament», denuncien des de l’associació.
I acusen les institucions de «no fer res per a garantir el futur del patrimoni de tots els valencians». A més, posen l’accent que «cal no oblidar que l’any 2019 les barraques, alqueries i l’horta valenciana en general van ser declarades patrimoni agrícola mundial».
Cal recordar que la barraca, que està a la venda des de 2009 per la propietària, la família Lladró, està catalogada com a Bé de Rellevància Local i a això se suma que en 2019 les barraques, alqueries i l’horta valenciana en general van ser declarades patrimoni agrícola mundial.
La barraca de Cucalo va ser l’habitatge d’una família de llauradors fins fa quasi mig segle. Posteriorment va ser adquirida, juntament amb les set fanecades i mitja de terreny per l’empresa Porcellanes Lladró.
Abans de la seua posada en venda, va ser cedida per a crear un museu de l’Horta per a mostrar, especialment als escolars com era el típic habitatge dels llauradors i fins i tot es va instal·lar un xicotet hivernacle en l’hort.
L’activitat al final va decaure i amb la crisi la família de José Lladró va decidir posar-la a la venda, no sense abans oferir-la a l’Ajuntament que, a causa de l’alt preu que es demanava, no la va comprar finalment.
Característiques
La Universitat de València, en el seu web Catàleg de patrimoni, publica informació sobre aquesta barraca coneguda com a barraca Lladró o Cucaló i explica que «segons M.del Rei i A. Gallud (PAT de l’Horta, 2018) i la revisió del PGOU d’Alboraia (2019) els seus orígens estan a la fi del segle XIX o principis del XX, però, com en el cas de moltes d’aquestes edificacions de tipus popular de l’Horta, no és fàcil donar-li una cronologia més concreta.
Com en el conjunt de la perifèria de la ciutat de València, moltes d’aquestes barraques van ser edificades durant el segle XIX o principis del XX, fins i tot amb possibles modificacions importants sobre el mateix solar.
Aquestes barraques no solen aparéixer en la documentació dels segles passats de manera identificable per noms o topònims, mentre que a nivell oral normalment se les coneixia en el seu entorn pel nom o sobrenom de les persones que eren propietàries o vivien.
Per aquesta raó era freqüent el canvi de nom de la barraca pel canvi de residència d’aquestes persones, i la seua història concreta de propietaris, obres, etc., és difícil concretar si no queden testimoniatges familiars o veïns. El seu nom li ve dels cognoms dels propietaris en el segle XX.
