La presència de mercuri en peixos i mariscos és innegable. L’activitat humana aporta grans quantitats d’este metall al medi ambient a través de la incineració de residus sòlids, la utilització de combustibles fòssils o l’ús en les indústries d’este element. En el cas dels animals aquàtics, arriben al seu organisme a través de l’alimentació i s’acumula al llarg de la cadena tròfica. Esta circumstància nociva no exclou el fet que el peix és imprescindible per a una alimentació equilibrada, ja que aporta proteïnes d’alt valor biològic, vitamines A, D i B12, iode i seleni.
Per això, abans d’eliminar la seua ingesta davant la por dels efectes perjudicials del mercuri, cal valorar quines espècies contenen un percentatge de mercuri molt més elevat que la resta i, en conseqüència, el seu consum ha de limitar-se i, en alguns casos, erradicar-se de la dieta.
L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) ha mesurat la quantitat de mercuri present en els peixos i mariscos més consumits. Per a això, ha realitzat més de 100 anàlisis de productes en la seua majoria frescos, però també congelats i en llanda, i els resultats han sigut els següents:
La concentració d’este metall és alta en la tonyina roja, el peix espasa i els taurons tintorera i maliciós, tots ells peixos predadors, de gran grandària i longeus. L’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN) estén esta qualificació a altres espècies de tauró: ‘cazón’, alfals i tintorera, i al ‘lucio’.
Per això, i seguint la recomanació de l’Aesan, la població vulnerable ha d’evitar el seu consum (cas de les dones que planifiquen quedar-se embarassades, aquelles que ja ho estiguen o es troben en plena lactància, i els xiquets i xiquetes fins als 10 anys) o limitar-ho a 120 grams al mes (menors entre els 10 i els 14 anys). La resta de la població adulta, no hauria de consumir més de 40 racions a l’any.
Altres espècies com el ‘bonito’, el lluç i el llobarro té un nivell mitjà de mercuri, segons l’estudi de l’OCU. En estos casos, s’aconsella alternar el seu consum amb el d’altres espècies marines en les quals el contingut d’este metall pesant siga baix.
En este últim grup, l’OCU inclou el panga, la clòtxina, la cloïssa, el salmó, el llenguado, el llagostí, el polp, el bacallà, el calamar, l’aladroc, la truita, la tonyina, la sardina i la nècora. També en este apartat, l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició fica a les següents espècies: abadejo, anxova, areng, abadeget, escopinya, vaballa, gambeta, cranc, caragol de punxes, carboner/fogoner, carpa, calamaró, xoque/sépia/sípia, escamarlà, tellerina, orada, espasí, gamba, sorell, llagosta, limanda/llenguadina, merlan, navalla, ‘ostión‘, palometa, llatija, pota, ‘quisquilla‘, sardinada, ‘sardinopa‘ i palaia.
Quan els nivells són baixos, l’Aesan aconsella prendre tres o quatre racions a la setmana, alternant diferents tipus de peixos, mol·luscos o cefalòpodes.
Efectes perjudicials per a la salut
El mercuri pot tindre efectes tòxics en alguns òrgans i sistemes, com el nerviós, els renyons, el fetge i els òrgans reproductius, però el més perillós és el neurotòxic, que pot afectar el desenvolupament neuronal.
L’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició adverteix que el mercuri pot danyar al sistema nerviós central en desenvolupament, per exposició directa després del consum d’uns certs aliments o indirectament en poder travessar la placenta. Fins i tot, pot ser present en la llet materna. Per això, les dones embarassades, o que estiguen planificant estar-ho, així com aquelles en període de lactància, juntament amb els xiquets de menor edat constitueixen la població més vulnerable.
