Començaré la presentació del llibre fent una confessió. Quan u acaba d’escriure un treball, sent en general satisfacció. En canvi, el sentiment que he tingut quan he acabat el llibre ‘Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua‘ no és de satisfacció: és de tristor. És un treball que m’hauria agradat no escriure’l. He fet a disgust este llibre perquè voldria que els fets que exposa no s’hagueren produït, ja que els trobe negatius per als valencians, per als balears i també per als catalans. Això significa que, globalment, el llibre que presente parla en negatiu. Per això no em produïx satisfacció sinó tristor.
Ara: si és un llibre en negatiu ¿per què l’he escrit? L’he elaborat perquè, en la vida individual, tendim a evitar les coses desagradables. Però, en la vida social, no convé actuar d’eixa manera. Si trobem que un fet tindrà efectes negatius en la societat, la nostra obligació és dir-ho, encara que personalment ens cause tristor (o encara que ens perjudique individualment). Devem actuar d’eixa manera perquè callar equival a fer-se còmpliç del fet. Per eixe motiu he elaborat este llibre: perquè el silenci hauria implicat participar en les accions negatives.
He fet la confessió anterior perquè voldria que no m’atribuira ningú coses que no he dit. Des dels anys setanta, estic convençut que la coordinació lingüística entre els valencians, els balears i els catalans és positiva per als tres pobles. Des de fa décades, tinc la convicció que reduir Espanya a la Corona de Castella i ignorar els pobles sobirans de la Corona d’Aragó és negatiu per a Valéncia i és negatiu per a Espanya, igualment com és negatiu no tindre en compte que a l’economia valenciana li interessa estar unida al centre d’Europa per l’eix mediterrani, que passa per Barcelona, i no passa per Madrid.
El llibre que presente no va contra Catalunya, igual com no va contra Espanya. És un llibre que va a favor dels interessos i de la dignitat dels valencians, objectiu que per a mi és incompatible amb els centralismes, siga de Barcelona o siga de Madrid. Certament, jo soc lingüiste i, per tant, este treball parla de llengua: parla de Valéncia, de les Illes Balears i de Catalunya, i no parla de la Corona de Castella.
Deixeu-me repetir-ho: l’autor ha tractat fets que troba socialment negatius perquè el silenci hauria implicat participar en eixes accions; per tant, he elaborat este llibre per a no eludir la responsabilitat que tinc, encara que haja sentit pena i tristor. Però, per damunt d’eixos fets, mantinc la convicció que la coordinació lingüística entre els valencians, els balears i els catalans és positiva per als tres pobles.
Després del preàmbul exposat, mirem el contingut. El llibre ‘Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua’ voldria contribuir a clarificar dos temes. El primer és com haurien de ser les relacions lingüístiques entre els valencians, els balears i els catalans. El segon tema és com caldria actuar en el nom de la llengua que compartim.
Per a arribar a eixos objectius, la major part del llibre estudia com s’ha relacionat la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; i com és l’acord que, en el 2020, la institució catalana impulsà amb la institució valenciana. L’exposició d’eixos temes demana que expliquem prèviament per què es crea l’Acadèmia, què ha aportat a la societat valenciana, i com la veuen els partits polítics actuals.
Per cert, el llibre està presentat per Josep Palomero, que és membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Li agraïxc molt la solidaritat que ha tingut amb mi.
