Estimats, no sé pas si llegireu aquesta carta, però deixeu-me que us explique una història, que podria canviar el vostre futur, fent-vos avança segles, molts segles, només evitant creure en un grapat de bajanades, com en les que hem cregut nosaltres, els nostres avantpassats, i els avantpassats dels nostres avantpassats per, literalment, mil·lennis.
Voreu, la mitologia judeocristiana explica a Gènesi 6-9, que un Déu venjatiu va enviar un gran diluvi per destruir la humanitat a causa de la seua maldat. Noé, un home just, fou escollit personalment per Déu (tot i que es manifestà com una veu, un poc els hi passa als esquizofrènics) per construir una arca i salvar la seua família i representants de cada espècie animal. La riuada va cobrir tota la terra, però després de quaranta dies i quaranta nits de pluja, les aigües van recular i Noé i els seus descobriren terra ferma al mont Ararat. I tot va tornar a començar.
La mitologia grega ens parlà del mite de Ducalió i Pirra. Zeus, Déu del cel i del tro, i el més important dels déus de l’Olimp, enfadat amb la corrupció dels humans, decidí enviar un diluvi per destruir-los. Prometeu ordenà el seu fill Deucalió i la seua esposa Pirra, que construïren una barca per salvar-se. Quan les aigües van recular, Deucalió i Pirra repoblaren la terra llançant pedres darrere seu, que es convertiren en humans.
La mitologia hindú, al seu torn, planteja el mite de Manu. Al «Matsya Purana», el déu Vixnu, en forma de peix (Matsya), avisa Manu, el primer home, d’un gran diluvi que destruiria el món. Manu construí una barca i, guiat pel peix, sobrevisqué a la riuada amb les llavors de la vida (plantes, animals i savis).
La mitologia mesopotàmica fa referència a l'»Epopeia de Gilgamesh», el déu Enlil envià un diluvi per destruir la humanitat. Ea (Enki) avisà Utnapishtim, i li encomanà construir una barca per salvar la seua família, animals i artesans.
Esperen que encara no he acabat. Els astques, també tenien la seua versió mitològica. Es tracta del mite dels Nàhuati, que explica que el món hauria passat per diverses destruccions i recreacions. Una d’aquestes destruccions va ser causada per un diluvi enviat pels déus. Una parella, Tata i Nene, fou advertida pel Déu Tezcatlipoca i es refugià en una canoa feta d’un tronc d’arbre. Quan les aigües recularen, repoblaren la terra. Una feina agradosa, puc intuir.
Una més i ja ho deixe. A la mitologia xinesa, el déu de l’aigua Gonggong provocà una gran inundació en lluitar contra el Déu del foc Zhurong i colpejar el pilar que, segons creien, sosté el cel. La deessa Nuwa reparà el cel amb pedres de colors i controlà les aigües per salvar la humanitat.
Com podem veure, les històries de diluvis són comunes en moltes cultures perquè les riuades i inundacions eren fenòmens naturals devastadors que marcaven les societats antigues, especialment aquelles que vivien prop de grans rius (com el Nil, el Tigris, l’Eufrates o el Ganges). Durant segles, l’insuficient coneixement científic, va generar explicacions mítiques d’orígens d’un món nou, nascut sobre les despulles inundades d’un món anterior, de cultures i societats desaparegudes per la força de la natura. I aquesta força, torna i tornarà.
El canvi climàtic ho prediu. L’illa Nyangai, a Sierra Leone ja ha desaparegut, les Illes Cocos (Keeling) seran les següents, i el nivell continuarà pujant, i territoris de més en més extensos aniran submergint-se. Vosaltres, descendents dels descendents dels meus descendents, ja no els haureu conegut.
Sapigueu, però, que aquest fenomen imparable, no és la venjança maliciosa d’un Déu emprenyat i avorrit, sinó el resultat de l’activitat humana, que ha accelerat irremeiablement els canvis climàtics als quals està sotmés el planeta. És el resultat d’una humanitat més ambiciosa que reflexiva, i quan ens vam adonar del drama, i vam intentar desaccelerar el canvi, aparegueren els culpables finals. Els negacionistes. Els d’anar per cas, com el PP i VOX, i els grans culpables, un capitalisme voraç, amb dirigents als EUA, a Rússia, a la Xina, i també a Europa, ceguerosos amb omplir el sac, i disposats a negar-nos el futur.
Estimats, ha estat la humanitat qui ha provocat el darrer diluvi, la darrera inundació de la que parla la vostra memòria. Cap Déu. No pegueu segles buscant explicacions estúpides, creant mites castrants. No hi ha més Déu que la ciència. Així ha estat sempre, i convé que ho sapigueu.
