Fidel a si mateix, com a supremaciste que és, en tots els sentits, Trump ha manat tancar la pàgina web i les xarxes socials de la Casa Blanca en castellà.
Res nou en la història dels nacionalismes o imperialismes agressius. D’això en sabem molt en l’Espanya perifèrica atlàntica, cantàbrica, pirenaica i mediterrània, a on fa un poc més de tres segles el centralisme-nacionalisme castellà va relegar les altres llengües espanyoles, que diu la Constitució, com a instrument necessari d’unió a altres bandejaments polítics, econòmics, de vies de comunicació, etc. Els indis d’Amèrica del Nord també en sabem molt d’exclusió dels seus idiomes de la vida pública dels Estats Units i el Canadà. I els indígenes d’Iberoamèrica també van vore com la invasió del castellà i del portugués, a partir del “descobriment d’Amèrica”, van relegar les seues llengües a la condició de secundàries, dialectals, tribals i altres qualificacions rebaixadores. És una constant en la història que els invasors militars, polítics o econòmics necessiten l’acompanyament i la imposició de la seua llengua per a que la conquista siga més efectiva.
Per a que quede ben clara la condició inferior del castellà respecte de l’anglés, i la importància que li donava a eixa decisió, Trump firmà la retirada de la segona llengua més parlada dels EUA el primer dia que signava órdens i decrets, no fora cas que algú creguera que això era una qüestió secundària o tangencial. I per a que es veja, d’eixa manera, la importància que l’ocupant de la Casa Blanca li dona a eixa determinació, representativa del seu supremacisme despòtic, ha sigut de les primeres signatures del seu mandat
En els Estats Units hi ha més de quaranta milions de persones que tenen el castellà com a primera llengua. I no és just el tancament comentat, encara que ja s’ha dit que s’hi reposarà d’alguna manera. Però la marginació, relegació o bandejament de llengües és una constant en les accions i els processos de dominació política, militar o econòmica. I domina, fins i tot, lingüísticament, el que més armes bèl·liques i/o econòmiques té. Imposar una llengua, marginant-ne alhora una altra o altres, ha sigut una acció o procés que ha acompanyat altres marginacions polítiques, econòmiques o socials.
El cas que comentem de la retirada, per ara, del castellà dels espais comunicatius citats de la Casa Presidencial nord-americana ha suscitat les queixes d’alguns columnistes i personatges públics espanyols que tenen l’idioma de Cervantes com a primera o única llengua, i em pareixen molt bé eixes protestes. Jo m’hi apunte, i una mostra de la meua disposició és este article. Però eixe clam cal fer-lo extensiu, en el cas d’Espanya, a les altres llengües espanyoles, entre elles la valenciana-catalana, que, a pesar de ser cooficials, des de fa més de quaranta anys, no deixen de patir marginacions.
Per exemple, la llei empara les persones empleades públiques que ens fan canviar de llengua, perquè diuen que no entenen esta. I clar, com que els i les valencianoparlants sí que entenem la seua… passa això.
