Després de més d’un any de pandèmia del coronavirus, tots ens hem acostumat a termes nous com una prova PCR o immunitat. Malgrat els rebrots i les xifres de contagis i defuncions provocades per la Covid-19, sembla que la situació millora segons passen els dies, i sobretot segons avança la campanya de vacunació.
La primera onada del coronavirus encara es deixa notar als hospitals
I encara que ja coneixem quins són els principals símptomes del Sars-CoV-2, i els diferents escenaris que pot prendre una persona després que s’haja infectat, es parla bastant poc sobre el que succeeix després, una vegada superada la malaltia. En este sentit, la veritat és que la primera onada encara es deixa notar als hospitals, segons expliquen a ’20 minutos’.
Les plantes més afectades són, en general, les de rehabilitació, on els professionals tracten les múltiples seqüeles que deixa el coronavirus en el cos humà. Algunes persones es recuperen del tot de manera ràpida, mentre que unes altres ho sofreixen més, i no es veuen capaces ni de vestir-se, caminar o menjar per si soles.
A l’Hospital de l’Esperança de Barcelona continuen atenent unes 70 persones que es van contagiar en la primera i la segona onada de la pandèmia, amb especial atenció a millorar la qualitat de vida d’estes. El perfil més habitual és el d’un home d’entre 55 i 65 anys, que no necessàriament ha estat ingressat durant la infecció. «Són joves que no han recuperat la seua activitat normal. S’ofeguen pujant escales», detalla la cap de la secció de Rehabilitació, Anna Guillén.
«Quan va arribar, no s’aguantava de peus»
El més comú és que els pacients presenten un cansament excessiu, dificultat per a empassar i respirar, fragilitat emocional o problemes de memòria i concentració. A més, les persones que sí han necessitat hospitalització també arriben amb atròfies musculars i úlceres, «Feia anys que no véiem unes úlceres tan importants com les d’este perfil de malalt», assegura Guillén.
Un exemple de Covid persistent és el d’Isidre, un home de 59 anys que va estar ingressat l’UCI de l’Hospital de la Mar de Barcelona en la primera ona durant 90 dies, i ara precisa rehabilitació. Presenta un dèficit selectiu en un nervi de la cama, i atròfia important en els quàdriceps, que li provoquen dificultat per a caminar. «Quan va arribar, no s’aguantava en peus», assegura la doctora.
Ell, per part seua, explica que la seua vida ha canviat molt. «El meu dia a dia és molt monòton. Em vénen a buscar en ambulància, em fan rehabilitació, em curen l’úlcera i em porten a casa», detalla, assegurant que és el més emocionant que fa, perquè tampoc s’ha reincorporat al seu treball com a enginyer.
El que més troba a faltar és «caminar». «Quan puga, vull tornar a pujar el Matagalls», assegura entre llàgrimes, en referència a una mítica muntanya de gairebé 1.700 metres d’altura, molt pròxima a Barcelona. La veritat és que la seua emoció és una altra seqüela molt habitual en esta mena de pacients.
Tristesa i dificultat per a trobar les paraules
«Estan més tristos, ploren amb molta més facilitat que abans», reconeix la doctora Núria Leiva, que destaca el difícil que resulta recuperar-se. Una altra seqüela que confirma són les fallades de memòria i atenció. «Hem vist este tipus de fallades en més de la meitat dels pacients», reconeix. A més, molts altres tenen dificultat per a trobar les paraules que volen pronunciar, i entenen les coses «més lentament», segons la logopeda Sonia Nieto.
En definitiva, la rehabilitació es podria definir com una segona fase de la malaltia de la Covid-19. Els experts coincideixen que es tracta d’una experiència menys coneguda, i a la qual no se li dóna tota la importància que necessita. «Sembla que ens hem oblidat d’esta segona fase, potser perquè és menys espectacular», avisa Guillén. La realitat és que, sense rehabilitació, molta gent no podria recuperar mai la seua vida normal.
