És naufragi és una novel·la de la periodista Magda Simó editada per Llibres de la Drassana, La coberta ha sigut dissenyada per Marta Negre.
La novel·la explica una història on, sense que res ho faça presagiar, un dia qualsevol una dona amb una vida aparentment normal agarra un tren i fuig.
Necessita allunyar-se de tot, tant com siga possible, ferida per la mossegada ferotge de la carn, l’amor i la renúncia. Amb estos materials s’alça una novel·la intimista, crua i bellíssima sobre l’abisme entre la vida viscuda i la vida desitjada.
Sobre el pes de la cultura heretada i els insectes invisibles que corquen el marbre il·lusori de la família, el treball i la parella canònica.
És naufragi és una història de dones que no es resignen a enyorar el que no va ser. I que duen als muscles el pes del seu coratge a través de totes les èpoques.
Llibres de la Drassana és una editorial que, entre altres coses, destaca per arreplegar i posar en valor la parla genuïna valenciana, sense excloure les aportacions més pròpies d’altres territoris a on es parla esta llengua, molt utilitzades en els textos literaris, com en Incorruptibles, Noruega, L’últim dels valencians, Mireia, La promesa del divendres, Aura en Manhattan i en esta.
En És naufragi apareixen formes de la parla de lkes comarques més septentrionals de Castelló, com “em pensó”, “no la busco”, “intento que no es done el cas”, avui, agradés, tingués, vinguessen, fes i altres.
Magda Simó, en la narració que ressenyem, com les altres que citem, usa molt de vocabulari injustament exclòs durant molts anys del model lingüístic de llibre, fomentat per l’elitisme influït pel noucentisme “selecte” barceloní.
Apareix el molt usual valencià-català lo, “a vore si serà lo mateix”, “lo nostre”; els substantius, amb la forma usualment valenciana, llomello, mentira, orde; el demostratiu este i derivats, “La vida ja té estes coses”; el verb enterar, “t’has enterat”, les formes verbals vore, vullguem i moltes més;els increments en -ix, “assumixen, existix, prohibixen”; la preposició a davant de complement directe nom de persona, “He trobat a Mari i Batiste”, i ser animat, “Una vesprada, mentre esperava al dentista”. Usa també la locució conjuntiva per a que, “Per a que siguen testimonis que me’n vaig de casa”. I els possessius sa mare, sa germana, son pare i vos, davant de verb, “vos he tret peix per a sopar”, apareixen com els diem en la parla valenciana, com també hòmens i jóvens.
És naufragi conté relats molt interessants, a banda dels relatius als pensaments i estat psicològic de la protagonista, en què retrata la vida en un poble menut, de fa uns quants anys, amb els seus costums i pensaments masclistes i reaccionaris.
I els tímidament feministes, especialment quan cita les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura franquista; i recorda el que la seua iaia li va contar de les primeres votades en què les dones van poder exercir el dret al vot. Va ser en les eleccions de novembre de 1933, en plena República espanyola. Per cert, foren uns comicis perduts pels partits que propugnaven i aprovaren el vot de la dona.
L’autora narra el castic que una xiqueta de 15 anys infligí a un home destarifat i descervellat que va intentar abusar sexualment d’ella, portant-la a un hort pròxim, una nit que ella tornava a sa casa. La pena va consistir en clavar-li una agulla en un ull dos vegades, i deixar-lo cego d’eixe òrgan. El ferit no va denunciar l’“agressió” de la xica per allò de “més val perdre que més perdre”.
Els matrimonis de conveniència i arreglats, com a possibles inductors d’infidelitats conjugals, apareixen en És naufragi. Molt especialment, l’autora detalla el plaer i el valor del sexe en la protagonista i en altres personatges recordats i citats per ella.
Els actes sexuals, l’autora els definix amb gran precisió, amb un registre selecte i connotatiu, alhora que sàviament combinat amb denominacions populars, “Allò no va suposar cap entrebanc per a sentir-se’n poderosa. Es va obrir de bat a bat en un sofà d’escai blanc i va deixar-se inundar de plaer, de novetat i, sobretot, d’aquell cos tan jove i convençut, que en a penes dos hores es tornaria devot fins a l’obsessió dels seus pits i del seu cony”.
Els exemples de la dita infidelitat conjugal són constants, com en “Si ella se sentia insegura pels anys que feia que no es despullava davant de cap home que no fora el seu marit…”, “La casualitat va fer que un dia que es va decidir a pujar-lo a casa, en un ple migdia calorós que buidava els carrers polsosos, quan Teresa ja no portava sostenidors, i Antonio, mig despullats, se li amorrava als calçons, es va sentir la porta de baix i les passes conegudes del marit, pujant l’escala”.
Magda Simó usa metàfores molt singulars i originals, com en “les notícies apareixien un dia en el correu o en forma d’un senyor amb una maleta de cartó que venia ben sabut”, “En una mostra més de les casualitats que enrajolen la vida, els seus trajectes van coincidir en un mateix lloc”, “I ella es moria de ganes de caminar cap a les flames i deixar-se encendre, no reprimir-se tant”.
En definitiva, una novel·la de qualitat, d’altura literària que combina el llenguatge figurat i culte amb la naturalitat de la parla valenciana. I desimbolta.
MAGDA SIMÓ I BELTRAN (la Jana, 1981) és periodista especialitzada en comunicació corporativa i institucional, sobretot en l’àmbit cultural. És coautora del digital A Cau de Lletra, fa la secció literària del mateix nom al magazín matinal de la ràdio d’À Punt i escriu habitualment la columna “La mala lletra” en la revista Lletraferit.
