La Orquestra de València ha debutat en la cèlebre Sala Dorada del Musikverein de Viena amb un concert eclèctic que ha servit per a recuperar a la ciutat la música de Vicente Martín i Soler, conegut com el Mozart espanyol, quasi dos segles i mig després del seu gran èxit en la capital austríaca. L’actuació marca un nou pas en la internacionalització de la formació i arriba com la seua primera eixida a l’estranger des de 2022.
En la mateixa sala on cada primer de gener actua la Filharmònica de Viena, l’orquestra valenciana va obtindre una ovació prolongada que va confirmar el bon acolliment del programa per part d’un públic considerat entre els més experts i exigents del món. Per als músics, tocar en este escenari suposa una espècie de retorn simbòlic a una tradició musical que coneixen bé i amb la qual volen dialogar des de la seua pròpia identitat.
El director titular de la Orquestra de València, Alexander Liebreich, va descriure la Sala Daurada com un espai en el qual es té la sensació que la música torna a casa, subratllant el caràcter quasi mític d’un auditori associat a gravacions històriques i a grans fites del repertori simfònic. El mestre, al capdavant de la formació des de 2021, va considerar un autèntic luxe poder presentar-se en este entorn i va destacar que la programació seleccionada permetia als músics mostrar no sols la seua precisió tècnica, sinó també la seua profunditat expressiva i la seua capacitat per a sostindre grans masses sonores.
Un programa per a brillar
El repertori del concert va combinar obres de Martín i Soler, Maurice Ravel, Johannes Brahms i Richard Strauss, amb l’objectiu d’exhibir diferents facetes de l’orquestra i oferir al públic una panoràmica àmplia d’estils i èpoques. Liebreich va subratllar que peces com la suite número dos del ballet Dafnis i Cloe de Ravel i l’Així va parlar Zaratustra de Strauss suposen un desafiament especial perquè concentren una gran quantitat de solos i una càrrega orquestral molt intensa en la qual cada músic ha de rendir al màxim, i en este repertori es posen de manifest aquestes exigències.
Un dels moments més singulars de la vetlada va ser la interpretació de l’adaptació per a orquestra i piano a quatre mans del Quartet per a piano número 3 de Brahms, realitzada pel compositor Richard Dünser. Esta versió va permetre escoltar l’obra des d’una altra perspectiva i va posar en primer pla al duo pianístic format per Sivan Silver i Gil Garburg, que va dialogar amb l’orquestra en un equilibri constant entre virtuosisme i transparència sonora.
Els aplaudiments reiterats del públic van conduir a un bis en forma de scherzo de Rachmaninov, que va servir de tancament desenfadat però exigent des del punt de vista tècnic. Esta propina va reforçar la connexió creada durant el concert i va prolongar l’atmosfera d’entusiasme que s’havia anat construint al llarg de la nit.
El Mozart espanyol torna a Viena
El programa es va obrir amb l’obertura de l’arbre de Diana, una òpera que Vicente Martín i Soler va estrenar a l’octubre de 1787 a Viena, llavors capital de l’Imperi Habsburg. L’elecció d’esta obra unia de manera simbòlica el valencià i el vienés, en recuperar en el mateix escenari a un compositor que va gaudir d’un èxit rotund a la ciutat i al qual s’atribuïx la introducció del vals en la vida musical vienesa.
L’estrena de l’arbre de Diana va coincidir en el temps amb el procés de creació del Do Giovanni de Mozart, i les dos òperes van compartir al mateix libretista, Lorenzo Da Posa’t. Este context reforça l’estreta relació estilística i personal entre Martín i Soler i Mozart, dos autors que es van admirar mútuament i que es van influir en un període d’intensa efervescència operística a Europa.
Més de dos segles després, la Orquestra de València ha tornat a la ciutat natal de Martín i Soler per a interpretar de nou la seua música en el lloc on va ser estrenada, un gest que els músics han viscut com un homenatge i una manera de reivindicar el seu llegat. La trompa solista de la formació, María Rubio Navarro, va destacar la importància de recordar a este compositor precisament a la ciutat on va aconseguir tanta notorietat i on, en alguns moments, va arribar a eclipsar fins i tot la fama del mateix Mozart.
Rubio va recordar que, quan les orquestres espanyoles viatgen a l’estranger, sol reclamar-se un repertori centrat en noms com a Falla o Albéniz, mentres que rares vegades se sol·licita música anterior a eixe període. Recuperar la figura de Martín i Soler en un escenari tan emblemàtic permet mostrar una altra cara del patrimoni musical espanyol i ampliar la imatge que es té d’este repertori més enllà dels autors més habituals.
Del nerviosisme positiu al gaudi compartit
Entre els músics de la Orquestra de València predominava una mescla d’emoció i inquietud abans de xafar la Sala Daurada. El flautista solista, Salvador Martínez Tos, va descriure sensacions de nerviosisme i entusiasme, però va insistir que es tractava d’un nerviosisme positiu, el que apareix quan una formació afronta un programa especialment il·lusionant en un entorn tan simbòlic.
Martínez va destacar que l’acústica de la sala es caracteritza per una vivor particular que facilita el treball rítmic i aporta molta claredat al so, alguna cosa que permet als músics cuidar al detall les entrades, els matisos i els contrastos dinàmics. Esta resposta de l’espai ajuda al fet que l’esforç de l’assaig es veja recompensat per una projecció sonora equilibrada i nítida.
María Rubio va coincidir que l’expressivitat es veu molt reforçada en este auditori, una cosa especialment rellevant per a la Orquestra de València, que considera la capacitat expressiva com un dels seus principals punts forts. Respecte al temor d’enfrontar-se a un públic prestigiós per la seua exigència, la trompa solista va resumir l’actitud del grup amb una idea clara: si els músics gaudixen en escena, el públic també el fa.
Durant el concert es va percebre eixa transició del nerviosisme inicial al gaudi ple, visible en els gestos i les mirades dels integrants de l’orquestra i del seu director. A mesura que avançaven les obres, la concentració es va anar combinant amb una sensació de seguretat i plaer escènic que va acabar contagiant a la sala sencera, fins a desembocar en un llarg aplaudiment res més sonar l’últim concorde de l’Així va parlar Zaratustra amb el qual va concloure el recital.
Projecció internacional i marca València
Este concert s’emmarca en un cicle organitzat per Jeunesse – Musikalische Jugend Österreichs, les Joventuts Musicals d’Àustria, i suposa la novena ocasió en els 83 anys d’història de la Orquestra de València en la qual la formació actua fora d’Espanya. Liebreich va assenyalar que estes experiències resulten essencials per a l’evolució del conjunt, perquè permeten confrontar-se amb altres públics i altres sales que actuen com a font d’inspiració.
El mestre va explicar que la inspiració que es genera en un escenari com el Musikverein es convertix en un aprendatge que els músics s’emporten de retorn i que forma part del seu desenrotllament artístic. Cada nou projecte internacional amplia l’horitzó de l’orquestra i contribuïx a consolidar un nivell d’excel·lència que, segons va subratllar, ha de mantindre’s amb regularitat.
Esta visió és compartida per José Luis Moreno, regidor d’Acció Cultural i president del Palau de la Música, seu de l’orquestra. Per a ell, és fonamental que les formacions isquen de la seua zona de confort i viatgen a l’estranger, tant perquè els músics se senten més valorats com per a donar a conéixer la música valenciana i espanyola de totes les unitats artístiques que treballen al país.
Moreno va definir el Musikverein com un autèntic temple de la música clàssica i va subratllar que tocar allí no sols enriquix a la pròpia Orquestra de València, sinó que suposa també un gest de posicionament de la ciutat en el mapa cultural europeu. Al seu juí, estes actuacions funcionen a més com una ferramenta de promoció turística i cultural de la marca València, en associar el nom de la ciutat amb projectes d’alt nivell artístic.
El regidor va avançar que ja es prepara una nova gira internacional de l’orquestra que es donarà a conéixer en breu i que es preveu realitzar en un termini màxim de dos anys. Segons va destacar, la Orquestra de València travessa un moment d’excel·lència que no experimentava des de feia molt de temps, alguna cosa que es reflectix en la invitació a actuar en escenaris com el de Viena i en el reconeixement del públic i dels crítics.
En eixa senda, Moreno va valorar tant l’esforç sostingut de l’administració municipal com la incorporació de músics de gran nivell i l’arribada d’Alexander Liebreich al podi, que, en la seua opinió, ha aconseguit consolidar i mantindre a la plantilla en un estat d’exigència i qualitat d’acord amb les millors formacions europees.
