MADRID, 14 (EUROPA PRESS)
El Jutjat Central penal de l’Audiència Nacional ha absolt als dotze exdirectius del Banc de Valencia –entre ells el seu expresident José Luis Olivas– acusats de delicte societari de falsedat en els comptes anuals dels exercicis del 2009 i 2010 amb la suposada fi d’ocultar un dèficit de provisió superior als 20 milions d’euros.
La Fiscalia Anticorrupció havia sol·licitat penes de dos anys de presó per a Olivas –que també va ser president de la Generalitat– i per a l’auditor Miguel Monferrer, dos anys i mig per al qual fora conseller delegat de l’entitat Domingo Parra, i havia retirat l’acusació para a la resta d’acusats en el seu informe de conclusions definitives.
Les defenses havien al·legat en el juí indefensió per haver-se vulnerat el principi acusatori al llarg del procediment, doncs no es van fer constar les falsedats concretes que se’ls imputaven ni en els escrits de conclusions provisionals de les acusacions, ni en la interlocutòria de transformació de la causa en procediment abreujat. Tampoc, argumentaven, s’havia posat de manifest en ser interrogats en fase d’instrucció.
La sentència, després de fer un repàs dels fets i analitzar la doctrina del Tribunal Suprem (TS), explica que amb només llegir la interlocutòria de transformació de la causa en procediment abreujat, de 2 de desembre del 2019, s’aprecia que en el mateix no es fa esment als estats intermedis dels exercicis dels any 2009 i 2010 del Banc de Valencia, pels quals es formula acusació per algunes acusacions, per la qual cosa no pot ser objecte de la present causa, sobretot quan ni tan sols en l’escrit de conclusions es referix quins són els apartats de tals estats que es pretenen falsos.
El mateix podria dir-se, afig la resolució, respecte de les falsedats dels comptes dels anys 2009 i 2010 del Banc de Valencia que s’imputen als acusats, de les quals ni en interlocutòria de transformació de la causa en procediment abreujat ni en cap dels escrits de conclusions provisionals de les acusacions es ressenyen les concretes anotacions comptables que es diuen falsos.
El màxim que es referix per via d’informe, indica el magistrat, és que els acusats eren coneixedors dels mateixos per estar descrits en els informes dels exercicis 2009 i 2010 emesos per la Inspecció del Banc d’Espanya als quals es fa referència en els escrits de conclusions provisionals de les acusacions.
«ACUSACIÓ VAGA»
El magistrat entén que l’article 650 de la Llei d’Enjudiciament Criminal (LECrim) no pot ser més clar en disposar que l’escrit de qualificació es limitarà a determinar en conclusions precises i numerades els fets punibles que resulten del sumari, «la qual cosa en el present cas no es realitza en cap dels escrits d’acusació que limiten els fets pels quals formulen acusació a posar de manifest els dèficits de provisions apreciats per la inspecció en els anys 2019 i 2010».
«Amb una acusació tan vaga s’imposa al jutjador i a les defenses com a primera qüestió la de buscar i rebuscar en la causa per a intentar descobrir quals són estes concretes anotacions comptables que es pretenen falsos per les acusacions per a fundar el delicte de falsedat dels comptes», explica en la seua sentència.
I afig que «no resulta defensable que es pretenga solucionar esta omissió amb una mera remissió als informes interns emesos pel Servici d’Inspecció del Banc d’Espanya corresponent als exercicis dels anys 2009 i 2010», doncs «és una obvietat que estos no constituïxen l’escrit d’acusació, sent únicament mitjans probatoris, amén de no deixar delimitat si l’acusació es dirigix per totes les anotacions contingudes en els mateix o només per algun d’ells, i si escau per quals.
La sentència insistix que les omissions dels escrits de conclusions provisionals de les acusacions no poden solucionar-se pel mer fet que en l’escrit de conclusions definitives es relaten per primera vegada totes les anotacions comptables dels exercicis dels anys 2009 i 2010 la falsedat dels quals es propugna per a fundar el delicte.
«Doncs la indefensió ja estava creada, com es va dir en el fonament anterior, en impedir-se a tots i cadascun dels acusats defensar-se en juí de tals fets, negant-se’ls la possibilitat de proposar i aportar qualsevol mitjà de prova que els permetera contradir estes preteses falsedats», ressalta.
Al fil, comenta que no pot obviar-se que «els citats informes de la Inspecció del Banc d’Espanya són simples mitjans de prova, i les anàlisis i qualificació dels acreditats que en ells es realitzen admeten ser discutits i aportar prova en contra».
NO ES REFERIXEN A OCULTACIÓ DE DADES VERTADERES
Per al magistrat resulta clar que en cap dels escrits d’acusació es referix cap ocultació de dades vertaderes, ni incorporació de dades falses en el balanç ni en els comptes anuals dels anys 2009 i 2010 del Banc de València, fundant-se l’acusació en el desacord dels inspectors del Banc d’Espanya amb algunes de les qualificacions d’acreditats i de les provisions fixades en els balanços de l’entitat d’aquells anys.
Amb relació a l’actuació del Banc d’Espanya, el jutjat assenyala que «no pot per menys que posar-se de manifest que resulta fart complicat arribar a apreciar en els acusats el dol de falsejar els comptes del Banc de València dels exercicis dels anys 2009 i 2010, quan tots ells eren coneixedors que esta entitat bancària es trobava sotmesa a una inspecció continuada pel Banc d’Espanya, almenys des de l’any 2008, i que els inspectors es trobaven en continu contacte amb els directius del Banc de València pel que hi havia una altíssima probabilitat que qualsevol dada no veraç fora detectat pels inspectors».
Per això, el magistrat conclou que només cal dictar una sentència absolutòria per a tots els acusats perquè no ha d’oblidar-se que el principi de presumpció d’innocència reconegut en la Constitució exigix que l’activitat probatòria de càrrec que es practique en el judici, baix els principis d’immediacions i contradicció, ha de ser suficient per a generar en el tribunal «l’evidència de l’existència, no només, d’un fet punible, sinó també de la responsabilitat penal que en ell va tenir l’acusat».
