Fa unes quantes setmanes esta columneta, que es deia “La maror és nostra i la dolça tendror també”, tractava sobre les paraules amb sufix de terminació en -or, quan significa ‘qualitat de’ o ‘molt/molta, d’alguna cosa’, “Quina tristor”, “Quanta dolçor”, “Molta tendror”, “Massa aspror”.
Feia referència a algunes paraules amb eixe acabament coincidents en valencià-català i castellà, com ara blancor, negror, verdor, agror, amargor, tristor, etc. Però emfatitzava en aquelles veus que són privatives de la nostra llengua i que no tenen equivalència exacta en la llengua veïna, com són blanor, bovor, bramor, bramor, calentor, enyor, foscor, guapor, lletjor, pudentor i altres.
Una lectora amiga, Amparo, que està a l’aguait en tot, apunta per Facebook una paraula amb terminació en -or que no l’havia relacionada en la llista de vocables d’eixe acabament. Es tracta de la veu vivor, veu molt expressiva i precisa, que com sabem significa ‘qualitat de viu’, però podríem dir que més aïnes té els sentits de ‘dinamisme, energia, vitalitat, promptitud’. És una paraula usual en les diferents variants de la llengua i registrada en els diccionaris valencians i catalans, però no té equivalència morfològica en castellà. El sentit de la nostra vivor en l’idioma veí l’arreplega la veu viveza. Nosaltres també tenim el vocable vivesa, encara que no tan usual com la vivor.
Dos vocables amb els acabaments esmentats, també ben usats en la nostra llengua, absents de l’article mencionat, són claror i tremolor. El primer significa ‘efecte que produïx la llum i que fa visibles els objectes’, “La claror del sol, de la lluna, del dia”, “Per a brodar necessites més claror”, “Per eixa finestra entra molta claror”, “Llegir a la claror d’un ciri”. I ‘quan el sol ja s’ha post i comença a fosquejar’, estem entre dos clarors, locució adverbial genuïna i privativa de la nostra parla, sense equivalència en la llengua veïna.
Per la seua banda, tremolor és l‘‘acció de tremolar’, ‘agitar-se amb moviments curts, ràpids i repetits’, “Tremolar de cap a peus”, “Tenia tremolor de fred”, “Hem tingut un tremolor de terra”, “El soroll de la mascletà produïa tremolor”. Tremolar també és ‘percebre’s, la veu humana o un altre so, amb ràpides inflexions i canvis d’intensitat’, “Tremolar a algú la veu’.
I dos veus de característiques semblants a les vistes hui i en l’article citat al principi, encara que no massa usuals, són secor i eixutor. La primera és ‘qualitat de sec’. I es pot tindre “Secor de gola”, i fer-ne, “Fa un oratge de molta secor”. I també tenim secor en el caràcter d’algunes persones, “La secor de temperament de Romuald se li nota en la cara que no riu ni fent-li picoretes en la planta dels peus”. I pareguda, però no exactament idèntica, tenim eixutor, no de massa ús, però la tenim a la nostra disposició. És ‘qualitat d’eixut’, ‘que ha perdut (una cosa) el líquid que la recobria o l’amerava’, “Si no tens les mans eixutes no toques la connexió”, “Ja pots entrar la roba eixuta”. També hi ha qui és molt eixut de caràcter, escàs/assa de paraules, de parar adust, aspre/aspra, “Mira que Adela és eixuta de temperament i de paraules, però és molt bona persona”. Entre sec i eixut hi ha la mateixa diferència que entre secar i eixugar. Però d’això parlarem un altre dia.
