L’Audiència Provincial d’Alacant declara la nul·litat, per falta de transparència i ser abusiva en la contractació, d’una targeta de crèdit revolving subscrita entre BBVA S.A i un ciutadà, havent d’abonar a més les quantitats indegudament satisfetes.
En concret, l’Audiència indica que difícilment pot qualificar-se de “transparent” un contracte quan la clàusula de l’interés indica un tipus i, posteriorment, aplica al client un tipus més elevat. D’altra banda, també es titlla d’“abusiu” perquè no permet al consumidor conéixer l’onerositat dels interessos provocant desigualtat entre les parts.
Així ho estableix una sentència dictada aquest mes de novembre per un jutjat de la localitat alacantina de la Vila, que distingeix entre la nul·litat del contracte i l’acció de reintegrament, i que deixa per a l’execució de sentència el moment d’establir aquesta quantitat.
L’entitat financera al·lega la impossibilitat de qualificar l’interés com “notablement superior al normal dels diners” perquè ha de comparar-se amb el “tipus mitjà aplicable a les targetes de crèdit de pagament ajornat” que figura com a operació financera independent en els butlletins estadístics del Banc d’Espanya, diferent del “tipus d’interés mitjà dels préstecs i crèdits al consum”.
La sentència també posa límit a la pretensió de reintegrament del demandant, i fixa dos condicions molt clares: WiZink només està obligada a retornar (una vegada descomptat el principal rebut en el seu moment per la demandant) aquelles quantitats cobrades a partir del 25 de novembre de 2015, i a més estableix un termini de prescripció de cinc anys per a cada pagament.
La sentència pren dos referències per a fixar aquestes condicions. D’una banda, la sentència del Tribunal Suprem de 25 de novembre de 2015, que va permetre «a qualsevol consumidor que tinguera una targeta de crèdit revolving advertir de la possibilitat de reclamar el possible caràcter usurari del seu contracte«.
A partir d’aqueixa data, per tant, el prestatari que haja estat pagant interessos «pot conéixer el seu caràcter usurari», segons la jutge, «amb el que ja té, o hauria de tindre, el coneixement necessari que, unit al caràcter radical de la nul·litat que deriva del préstec usurari, fa que el termini de prescripció comence a córrer».
Un altre matís important que introdueix la fallada és que el termini de prescripció de cinc anys no s’aplica a partir de la subscripció del contracte, sinó que compta per a cada pagament a reclamar, atés que en cas contrari «el consumidor només pot sol·licitar la restitució dels pagaments realitzats en execució d’una clàusula contractual declarada abusiva durant els cinc primers anys següents a la signatura del contracte», de manera que es limitarien els seus drets.
Així mateix, afig als terminis de prescripció els 82 dies de suspensió d’activitat per motiu de la pandèmia en 2020, per a aquells casos en què aquest període estiga inclòs.
Poden ser diferents la manera d’operar de l’obertura de crèdit i d’una targeta de crèdit però la seua càrrega financera és molt similar: es paguen interessos periòdicament segons el saldo de les quantitats disposades per l’acreditat. No pot entendre’s que la càrrega financera quan s’opera mitjançant una targeta de crèdit destinada a finançar actes de consum del seu titular siga superior a quan s’opera amb un crèdit destinat, a finançar operacions de consum de l’acreditat.
No resultaria comprensible declarar que un tipus d’interés superior al 20% no és usurari quan s’opera amb targetes de crèdit i; per contra, sí que és usurari per a un crèdit al consum, trobant-nos en les maneres d’operar davant una situació semblant: pagament d’interessos sobre saldos deutors arrossegats i prolongats en el temps.
La conseqüència és que el tipus mitjà d’interés a considerar és el propi dels préstecs i crèdits al consum, per la qual cosa si l’aplicat a la targeta litigiosa excedeix en més del doble, caldrà concloure que el préstec és usurari perquè l’interés pactat és notablement superior a l’interés normal dels diners i manifestament desproporcionat amb les circumstàncies del cas, conforme al criteri establit en la sentència del Tribunal Suprem n° 628/2015, de 25 de novembre.
