La condició normativa de les formes vullc/vullga, cullc/cullga, cusc/cusga, lligc/lligga està registrada en el Diccionari normatiu valencià i en altres documents de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que fa temps ha prescrit eixe caràcter, poant en la realitat de la parla. Per tant, a banda de vives en el parlar, són també normatives les formes velaritzades d’eixos verbs en frases com “Jo la vullc, encara que ella no em vullga gens”, “Les taronges ja les cullc jo, no cal que la mare en cullga més”, “Això ja ho cusc jo, tia, no cusga més”, al costat de “No m’has de dir que lligga més, ja lligc prou”. Les formes, vull/vulga, i sense velarització, cull/culla, cus/cusa, llig/llija, són també normatives i més usades en el valencià literari o formal, però en la parla espontània i natural no les usa ningú o quasi ningú.
Però a alguns àmbits o departaments universitaris o de l’ensenyament es veu que eixes inclusions encara no han arribat o no han calat. No fa molt, en un examen de coneixements de valencià, en la prova oral, una examinanda va respondre a una pregunta de l’examinador: “Com vullgues”. Este va “aclarir” amb un to de falsa tolerància: “Millor vulgues, no et sembla?”. La xica va inquirir: “Per què? L’AVL accepta vullgues”. “En un llenguatge formal és més adequat vulga, vulgues”, pontificà el professor.
L’examinanda és una xica ben informada de les innovacions normatives, en eixe cas i en molts altres, per via familiar, però va optar per no insistir en la validesa en tots els registres de les formes velaritzades del verb voler, advertida per sa mare davant de les possibles conseqüències de la censura lingüística, que no acaba de desaparéixer. Ja fa algun temps que la guàrdia de les essències filològiques en la nostra llengua ha deixat, encara que no totalment, d’emprar el doblet de correcte-incorrecte, fugint del caràcter repressor del terme incorrecte. Ara, les classificacions, els censors les fan emprant la terminologia pròpia dels registres de formal-informal, i dins de la informalitat, s’usen els conceptes de col·loquial, dialectal, vulgar, moltes vegades, des d’una visió sovint elitista. I les formes velaritzades d’estos verbs, en els reculls selectes i en altres pretesament no selectes, apareixen com a secundàries o, directament, no apareixen.
El bandejament de les formes velaritzades dels verbs esmentats és una de les moltes amputacions o marginacions de la parla viva efectuades per l’essencialisme lingüístic. Al llarg dels anys he escrit uns quants articles en què reivindique l’ús velaritzat dels verbs citats més amunt, perquè molts no entenem per què s’ignoren expressions, formes i veus que diem i es fomenten les que no diem, com és el cas que tractem hui.
I una explicació, detallada sobre la bondat i naturalitat de les formes velaritzades la tenim en l’article “Es vullga o no es vullga, així és com es diu”, de Josep Lacreu (‘Pren la paraula’, Levante-EMV, 3 de febrer, 2017). Diu, entre altres explicacions:
“La variant que s’ha consolidat en l’ús espontani dels valencians és vullga. Per això Manuel Sanchis Guarner es decantà per fixar esta forma per a la norma culta en la seua Gramàtica valenciana, publicada en 1950. I així ho féu també Carles Salvador en la seua gramàtica de 1960. Fou Enric Valor, en 1973, el primer gramàtic modern que optà per alterar esta prioritat i donar la forma vulga com a única variant en la seua Gramática catalana referida especialmente al País Valenciano”. Però el mateix Enric Valor va rectificar i, de fet, en 1995 proposà una actualització dels models de flexió verbal a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, a on entre altres canvis demanava el de vulga a vullga. Per la seua banda, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la seua Gramàtica normativa valenciana, publicada en 2006, optà també per donar prioritat a la forma palatalitzada vullga”.
Si es fa dic i diga o dec i dega, que sí que tenien la consonant velar originàriament, estes marques distintives es traslladen a uns altres verbs que no les tenien, com só i sia, que passen a ser sóc i siga. I consegüentment, vullc i vullga. I anem contribuint a consolidar un valencià normatiu més fàcil i natural, que falta fa.
